Amb motiu de la Pandèmia, semblava que havien de produir-se canvis importants en el sistema escolar, de manera semblant en com semblava que s’anaven produint en el sistema sanitari, si més no, a nivell de crear alarmes suficients, que permetessin afilerar les esmenes més urgents a fer. Sempre pensant en els estudis reglats de Secundària.
Pel que fa al món
de l'ensenyament, això no sembla haver-se produït. S’ha perdut un any escolar
amb tota immunitat, alegrement. S’ha decretat el pas automàtic d’un nivell al
superior sense cap mena de garantia de que s’haguessin assolit els coneixements
bàsics mínims necessaris per a cada un d’ells. I els treballs online, allí on
s’han fet amb una certa regularitat – -que no ha estat arreu ni molt menys- no
semblen haver estat adequats en vistes a suposar una alternativa suficient
vàlida a les classes presencials.
Els materials dels diferents programes informàtics
emprats habitualment a les aules ja deixen veure que tenen mancances
conceptuals molt greus. Ara bé, la oportunitat que oferia l’enclaustrament
forçat dels alumnes podia permetre l’assaig d’una aplicació intensa, com
alternativa de substitució a les classes reals, no només compensatòria;
excel·lent per a poder prendre nota del
que hi falla i poder-ne fer després una contrastació raonada amb els altres professors de les diferents matèries a tractar i amb qui es comparteix
aula per a cada nivell. Perquè aquesta
sí que pot ser una avantatge que ofereixen les noves tecnologies des del moment que permeten deixar explicitat el que es pretén aconseguir per a cada nivell
i de manera objectiva, i fàcil de llegir
per a tothom que s’hi trobi implicat.
Si hi
ha hagut experiències en aquest sentit
jo les desconec però en tot cas no
semblen haver quedat enregistrades de forma que puguin ser aprofitades de manera generalitzada. No sembla
que episodi, doncs, hagi servit ni tant sols per això.
Tot plegat fa
pensar que en el que si que s’ha avançat és en la devaluació dels estudis entesos
com una forma d’adquirir coneixement; la qual cosa ha contribuït a degradar
encara més la valoració intrínseca del que suposa el treball d’estudiant;
percebut, cada cop més, per un a amplia majoria d’estudiants de secundaria, com
un tràmit equivalent al que ho era fa uns anys el servei militar.
Crec que el inici
de la devaluació dels coneixements a adquirir per la via escolar arrenca de la
LOGSE, i que s’hi fiança progressivament,
a despit de les reiterades reformes posteriors que no afecten aquest aspecte,
la qual cosa suposa un clar retrocés.
Es fa evident que
la davallada d’exigència en els nivells de coneixement dóna una coartada fàcil
a eludir l’esforç pedagògic que
representa la exigència per part del
docent a adquirir i ajudar a adquirir a
l’alumne, aquells coneixements que requereixen un esforç mental. Més encara si
aquesta deserció o inhibició ve acompanyada d’un discurs que proclama la conveniència
d’acompanyar els alumnes en les seves evolucions emocionals molt per davant i, sovint
en substitució, de la seva capacitació intel·lectual; talment com si una cosa i
altre no estesin relacionades.
De fet, la societat
sencera sembla inclinar-se cap aquesta ideari que opta per la facilitació, en oposició
al treball, a l’esforç que suposa superar reptes a assumir . I que en els cas dels joves és el d’estudiar per
tal d’aprendre. Amb la qual cosa se’ls
conforma a la debilitat mental.
Els objectius que
es posava el doctor Estalella pel Institut – Escola (de fet Principis Socràtics) era el de fer
homes bons, forts i savis, i en aquest
sentit, la fortalesa no es referia pas, ni únicament, a la del cos. Val a dir,
però, que en aquells moments en que la seva empresa pedagògica va resultar tant
exitosa, la societat sencera també participava d’aquesta ideologia de manera
que podríem dir que existia una certa harmonia entre els principis escolars i
els de la societat de la que formava part l’escola, i es venir a complir allò
de que “el que realment educa el jove, és la tribu”.
Avui en dia sembla
clar que la tribu està constituïda de manera molt important pels mitjans de
comunicació, molt en especial, per les noves tecnologies. Per la qual cosa,
resulta més important que mai, distingir el que és “ensenyar” del que és
“educar”.
La pretensió
d’educar directament des de l’àmbit escolar aboca en la ineficàcia perquè és una tasca impossible des del seu
àmbit i, el que és pitjor, abona la deserció d’una tasca important que si que
té la institució escolar, amb tota propietat i exclusiva, que és la de
transmetre coneixement.
El curiós del cas
és que la societat no detecti aquesta impostura institucionalitzada. De fet, la
“incultura tribal” és la que fa perdre les aspiracions a acomplir allò que inicialment proposava l’Escola i defugi la responsabilitat de demanar respostes i
eficiència en el seu funcionament. Tal com faria referit a qualsevol altra
empresa, més encara, si fos subvencionada per l’erari públic.
És així com ens
trobem davant la paradoxa del que va ser una aspiració vocacional, pel que sembla que arrenca d’aquells monjos escocesos
del segle XVII, d’elevar el nivell cultural dels camperols del seu entorn - i
que es consolida en els decrets inspirats en la Il·lustració, magníficament
exposat per Condorcet, que ha arribat als nostres dies assumint la gratuïtat i la obligatorietat per
a tots els ciutadans fins ben avançada l’ adolescència- estigui
suposant hores d’ara – aquesta és la
paradoxa ! - que aquest mateix producte
hagi deixat de ser per a una amplia majoria objecte de desig i d’interès.