2-EDUCAR NO ÉS EL MATEIX QUE ENSENYAR

És en això amb el que ara, disposant de dilatats temps pandèmics per a filosofar i des del meu escó d’àvia, que m’adono de tot el que em va passar per alt en la criança dels meus fills, i miro de recuperar, observant el capteniment dels meus nets i els seus companys. I és ara  que crec que veig clar, per primera vegada, allò que sempre vaig intuir, que hagués pogut aprendre del mestratge d’Àngels Ferrer I Sensat - Angeleta pels amics -si jo hagués estat més atenta i/o  intel·ligent al moment i que em va enfrontar, dia sí dia també, a una sèrie de dilemes en el meu treball de docent: educar no és el mateix que ensenyar.

Hi ha una diferència de base entre una cosa i l'altra malgrat la confusió, pràcticament generalitzada dels termes, i això, potser pel fet que en les primeres etapes de la vida les dues activitats es venen a solapar .

L’Educació es fa a través del gest, del capteniment, del model que es dona tot actuant. El que educa ho fa inconscientment i la paraula pot no tenir-hi massa paper a jugar; en tot cas més tard, quan l’educat pren consciència d’allò que aprèn. Es dona doncs, fonamentalment, a partir del model d’actuació de l’educador, del que mostra, tot fent espontàniament.  

L’Ensenyament, en canvi, és fruit d’una voluntat expressa de transmissió de coneixements, de caràcter més pràctic o més  teòric, d’intercanvi, i, en el millor dels cassos, de diàleg, que es sol  desenvolupar dins un espai o marc convingut. I és a través l’objecte  o el fet concret que es pretén abordar sobre el que els projecta l’atenció i  pot propiciar  la comunicació, sempre des d’una asimetria de partida- pel que fa als coneixements sobre aquell objectiu, entre el que ensenya i el que aprèn.

I la voluntat expressa per part dels dos actors d’anar escurçant aquesta diferència, d’anar superant l'asimetria inicial. Un bon exemple el trobem il·lustrat en els gremis artesanals als quals molts joves adolescents, que avui consideraríem encara infants, hi ingressaven de bon grat, sovint, superant aviat i amb escreix, el mestre.

Això perquè l’educació de l’infant resulta de l’encontre entre la seva necessitat d’aprendre, la capacitat d’imitació, i els models que són capaços de fornir-li els adults. El que educa ho fa a través del gest, del model que dona de com es comporta i reacciona davant els fets que els afecten,  de com hi interactua i s’hi relaciona.

L’Ensenyament és una transmissió de coneixements de comú més efectiva  com més personalitzada, un grau o molts graus per damunt del que  ho pugui ser la mera instrucció. Aquesta dispensa informacions la qual cosa, ara mateix, també  ofereix Internet,  si bé de manera despersonalitzada

Jo penso que no hi ha ensenyament sense transmissió de coneixement i, en el cas dels adolescents, quan és d’esperar que les bases de l’educació ja han estat posades–  que la millor manera de elevar el nivell  d’aquella educació bàsica, la que fos, només pot tenir lloc, dins del marc de l’Escola a traves l’adquisició de coneixements.

Ara bé , quina mena de coneixements són més necessaris al comú d’una població i com i qui ha de dispensar-los, ja no ho tinc tant clar. Suposo que, per això mateix, el tema em segueix interessant .

I què caldria ensenyar ?

Arribats a aquest punt de les meves divagacions, tinc un sentiment, una besllum, del que jo ja tenia en compte a l’hora de procurar fer bé la meva feina com a docent. Era per una mena d'instint fruit dels models rebuts d’infant, o més aviat del que vaig aprendre dels bons mestres que afortunadament vaig tenir?.   

Si acceptem que el que educa és el gest a través del model que oferim inconscientment, de la nostra manera de fer, del nostre capteniment més que no pas del que puguem dir de paraula, haurem de concloure que l’educació és, en la seva major part, prèvia a l’ensenyament, i que es troba en la seva base; que l’ensenyament sí que es recolza en bona part en la comunicació verbal i  en la paraula, i al seu torn, hem d'admetre que, a hores d’ara, des del moment que el discurs narratiu preval sobre l’aprenentatge experimental, s'entra en contradicció flagrant amb les pautes d'aprenentatge que coneixem, sobretot en la primera infància

Adoptem com a mestre aquell del qual volem seguir el model humà, no només perquè ens ensenyi coses. Per això no és mestre el que vol, ni tan sols si s’ho proposa, sinó el que en sap ser i el que el deixeble accepta com a tal.

Però això no hauria de minvar l’aspiració de qualsevol docent a ser mestre de debò, de la mateixa manera que tractarem els infants per igual, com a futurs “Mozart” – en la expressió de Albert Camús a “La Peste”,  malgrat el fet evident que no tots ho seran.

En societats més primitives, o en la nostra pròpia fa dues o tres generacions, l’Infant trobava molt més fàcil i immediat el fet de poder aprendre dels adults amb els qui compartia la major part de les activitats de la vida quotidiana, i podia trobar el seu mestre entre algú d’ells.

Sobre aquest punt, els relats més significatius els podem trobar en el treball d’antropòlegs com Levi-Strauss sobretot en la seva obra “El pensament salvatge”, però també els podem obtenir dels relats dels besavis dels nostres nets, capaços d'il·lustrar el tipus d'aprenentatge que feien ells mateixos quan eren infants i quan vivien en condicions de normalitat, és a dir, comunes a la majoria de la gent. Avui, la nostra població viu separada, en compartiments totalment artificials, en funció de les edats. Els infants col·locats durant moltes hores del dia a altres recintes que no són els familiars, pràcticament des de que neixen. Igual com passa amb els nostres vells, segregats de la vida que té un significat social actiu, si més no en aparença….

Tot plegat acaba per dissenyar unes formes de vida que podem considerar artificials des del moment que, tant la convivència entre generacions com la separació de les fonts reals de subsistència, queden penjades a l’aire, desarrelades dels seus orígens i significació real. 

Penso que, tot plegat, ens obliga a preguntar-nos si també les imitacions que fan els infants en els seus mecanismes bàsics d’aprenentatge, com l’adopció de models que hi van associades, poden quedar influenciades per aquests canvis i en quin sentit.

Nivells de maduració

Una cosa, però, és certa: els infants, quan són petits, se segueixen deixant motivar per tot allò que els convida a participar, amb el cos sencer, a moure’s i a manipular els objectes, de manera que puguin entendre la causa i efecte del treball que ells hi han aplicat, les seves conseqüències reals, i si els deixem fer, és fantàstic el que són capaços de descobrir pel seu compte. I no cal pas que siguin infants superdotats!.

Són una continua sorpresa.

És per això que crec que és una llàstima que es perdin aquestes oportunitats, a canvi d’una manipulació limitada de teclats i pantalles. Es molt probable que això no faci disminuir  la seva extraordinària plasticitat mental i fins i tot, pot ser que el seu cervell hi surti guanyant en rapidesa de funcionament.

Però jo em qüestiono també sobre el valor d’aquestes capacitats fora del marc de determinades circumstàncies i tinc el temor que moltes altres capacitats quedin avortades, quan resulta que han estat útils i fins importants per a la humanitat des de sempre. Algunes fins l’extrem de ser el suport del nostra progrés com a espècie. I sobretot -perquè ens consta- que han propiciat la formació de persones d’una gran humanitat, enraonades, íntegres, sàvies en el més ampli sentit del terme, tot i que ignorants de tècniques avançades que avui semblen configurar el medi en el qual s’eduquen els nostres infants que els creuen indispensables.

En aquesta línia de pensament, resulta impossible no recórrer a la figura de  “Dersu Uzala”, potser mitificada, però de la que tots nosaltres som capaços de trobar equivalents en els avantpassats immediats. Jo mateixa en la meva mare, criada en medi rural, per exemple.

Enmig de tot això, una cosa és certa i evident: ens costa diners i energia compensar aquesta passivitat física que no s‘adiu amb el progrés natural de l’Infant, encara que alguns especialment capacitats, puguin aprendre a treure'n profit, fins i tot de les condicions més adverses. Crec que hi ha massa coses que desconeixem de la primera etapa infantil i també que moltes de les pràctiques que adoptem per mor d’educar-los, responen més a la nostra comoditat que no pas al que de debò els hi convé.

Ho penso tant pel que fa l’ús actual de màquines progressivament més sofisticades com, d’entrada, pels règims alimentaris, així  com  pels horaris escolars. Per a mi segueix constituint un misteri dels més grans el metabolisme humà, la relació que guarda el que mengen els petits amb el que gasten movent-se, així com pensant, adquirint coneixements d’una manera tant ràpida i tant eficaç. I d’altres facultats  de percepció que superen la nostra comprensió, com ara les de ordre empàtic i estètic. Allò que com deia el mestre Margalef semblen desapareixen amb l’etapa de la infància.

Considero que els adults no ens hem plantejat prou rigorosament – excepte en el cas de Rousseau - el fet que ens estem contradient contínuament sobre el que entenem per necessitats dels infants i els escenaris que els hi muntem per tal que les puguin cobrir satisfactòriament. També que els antics ho tenien millor per ser més conseqüents. No em refereixo, és clar, als temps o llocs en què els infants s’havien de guanyar la vida en condicions molt dures, la qual cosa regeix encara ara, en els nostres dies en algunes economies i que comporta el risc d’un embrutiment moral. Un risc elevat, no una llei. A aquest propòsit resulta alliçonador llegir l’obra autobiogràfica de Mc. Court: “Les Cendres d’ Àngela”.

La Història ens forneix tots els elements per constatar que hi ha qualitats i capacitats humanes que romanen a despit de les dificultat. En els nostres dies la virtualitat presideix les nostres vides. Fins en els països més pobres veiem antenes de TV i la gent amb el mòbil a la mà. Aquesta  és la tendència del nostre progrés, la qual hores d’ara sembla ser inevitable i extensible a totes les escales i esferes. Caldria saber si ho és o no.

En tot cas, es disposi o no dels recursos, ja els hem començat a emmotllar al model que els adults fem a casa: mecanitzar el màxim possible els treballs que demanen dedicació expressa, moltes de les activitats lligades al manteniment dela llar, per exemple, per dedicar el temps que ens estalvien a altres que suposen estar pendents de pantalles que per a funcionar no demanen altra cosa que prémer un botó.