14-AVANÇAR, O NO

Amb motiu de la Pandèmia, semblava que havien de produir-se canvis importants en el sistema escolar, de manera semblant en com semblava que s’anaven produint en el sistema sanitari, si més no, a nivell de crear alarmes suficients, que permetessin afilerar les esmenes més urgents a fer. Sempre pensant en els estudis reglats de Secundària.

Pel que fa al món de l'ensenyament, això no sembla haver-se produït. S’ha perdut un any escolar amb tota immunitat, alegrement. S’ha decretat el pas automàtic d’un nivell al superior sense cap mena de garantia de que s’haguessin assolit els coneixements bàsics mínims necessaris per a cada un d’ells. I els treballs online, allí on s’han fet amb una certa regularitat – -que no ha estat arreu ni molt menys- no semblen haver estat adequats en vistes a suposar una alternativa suficient vàlida a les classes presencials.

Els materials dels diferents programes informàtics emprats habitualment a  les aules  ja deixen veure que tenen mancances conceptuals molt greus. Ara bé, la oportunitat que oferia l’enclaustrament forçat dels alumnes podia permetre l’assaig d’una aplicació intensa, com alternativa de substitució a les classes reals, no només compensatòria; excel·lent per a  poder prendre nota del que hi falla i poder-ne fer després una contrastació raonada  amb els altres  professors de les diferents matèries a tractar i amb qui es comparteix aula  per a cada nivell. Perquè aquesta sí que pot ser una avantatge que ofereixen les noves tecnologies des del moment que  permeten  deixar explicitat  el que es pretén aconseguir per a cada nivell i de manera objectiva,  i fàcil de llegir per a tothom que s’hi trobi implicat.

Si hi ha hagut experiències en aquest sentit jo les desconec però en tot cas no semblen haver quedat enregistrades de forma que puguin ser aprofitades de manera generalitzada. No sembla que episodi, doncs, hagi servit ni tant sols per  això.

Tot plegat fa pensar que en el que si que s’ha avançat és en la devaluació dels estudis entesos com una forma d’adquirir coneixement; la qual cosa ha contribuït a degradar encara més la valoració intrínseca del que suposa el treball d’estudiant; percebut, cada cop més, per un a amplia majoria d’estudiants de secundaria, com un tràmit equivalent al que ho era fa uns anys el servei militar.

Crec que el inici de la devaluació dels coneixements a adquirir per la via escolar arrenca de la LOGSE, i que s’hi  fiança progressivament, a despit de les reiterades reformes posteriors que no afecten aquest aspecte, la qual cosa suposa un clar retrocés.

Es fa evident que la davallada d’exigència en els nivells de coneixement dóna una coartada fàcil a eludir l’esforç  pedagògic que representa la exigència  per part del docent a adquirir  i ajudar a adquirir a l’alumne, aquells coneixements que requereixen un esforç mental. Més encara si aquesta deserció o inhibició ve acompanyada d’un discurs que proclama la conveniència d’acompanyar els alumnes en les seves evolucions emocionals molt per davant i, sovint en substitució, de la seva capacitació intel·lectual; talment com si una cosa i altre no estesin relacionades.

De fet, la societat sencera sembla inclinar-se cap aquesta ideari que opta per la facilitació, en oposició al treball, a l’esforç que suposa superar reptes  a assumir . I  que en els cas dels joves és el d’estudiar per tal d’aprendre. Amb la qual cosa  se’ls conforma a  la debilitat mental.

Els objectius que es posava el doctor Estalella pel Institut – Escola  (de fet Principis Socràtics) era el de fer homes bons, forts  i savis, i en aquest sentit, la fortalesa no es referia pas, ni únicament, a la del cos. Val a dir, però, que en aquells moments en que la seva empresa pedagògica va resultar tant exitosa, la societat sencera també participava d’aquesta ideologia de manera que podríem dir que existia una certa harmonia entre els principis escolars i els de la societat de la que formava part l’escola, i es venir a complir allò de que “el que realment educa el jove, és la tribu”.

Avui en dia sembla clar que la tribu està constituïda de manera molt important pels mitjans de comunicació, molt en especial, per les noves tecnologies. Per la qual cosa, resulta més important que mai, distingir el que és “ensenyar” del que és “educar”.

La pretensió d’educar directament des de l’àmbit escolar aboca en la ineficàcia  perquè és una tasca impossible des del seu àmbit i, el que és pitjor, abona la deserció d’una tasca important que si que té la institució escolar, amb tota propietat i exclusiva, que és la de transmetre coneixement.  

El curiós del cas és que la societat no detecti aquesta impostura institucionalitzada. De fet, la “incultura tribal” és la que fa perdre les aspiracions a acomplir allò  que inicialment proposava l’Escola i defugi  la responsabilitat de demanar respostes i eficiència en el seu funcionament. Tal com faria referit a qualsevol altra empresa, més encara, si fos subvencionada  per l’erari públic.

És així com ens trobem davant la paradoxa del que va ser una aspiració vocacional,  pel que sembla que arrenca d’aquells monjos escocesos del segle XVII, d’elevar el nivell cultural dels camperols del seu entorn - i que es consolida en els decrets inspirats en la Il·lustració, magníficament exposat per Condorcet, que  ha arribat  als nostres dies  assumint la gratuïtat i la obligatorietat per a tots els ciutadans  fins  ben avançada l’ adolescència- estigui suposant hores d’ara –  aquesta és la paradoxa !  - que aquest mateix producte hagi deixat de ser per a una  amplia majoria objecte de desig  i d’interès.