7- EL NOSTRE SISTEMA ESCOLAR

En el nostre sistema escolar sembla talment que estem passant per alt dos principis dels que ningú gosaria dir que no són bàsics en la seva funció i que, tanmateix, a l’hora de gestionar-lo, no es tenen a penes en compte. Són un duet indissociable: per una banda, el sistema es fa càrrec del servei que representa tant en costos com organització la formació dels seus infants i joves; per altra, a canvi de sufragar el sistema, aquesta societat rep els beneficis que resulten d’aquella formació i que assegura que aquests joves aprenen el necessari per tal de poder prendre el relleu del llocs de treball, dels nínxols laborals que mantenen en funcionament el sistema social sencer i doncs, dins el qual, el servei de l’ensenyament pot ser entès com un subsistema.

Per l’altra banda i en la mesura del paper tant rellevant que la formació acadèmica ha assolit en la nostra societat, fora d’esperar que el Sistema Escolar aportés als estudiants aquells recursos sensibles i eines conceptuals associades que els permetessin una lectura fonamentada del moment que viuen i els fessin hereus conscients de la cultura a la que pertanyen 

El funcionament del sistema social sencer ha respòs des de sempre a unes lleis que en part venen imposades per les lleis naturals - per que ara per ara no ens podem sostraure de ser Natura - i en part per les que nosaltres mateixos, com a humans, hem establert i que en bona part deriven de la manera com hem anat desenvolupant recursos propis que ens permetien una explotació dels recursos naturals a favor nostre. Som, sí en aquest sentit, essers intel·ligents: “una curiosa casta de simis” que deia Margalef 

També d’ell podem obtenir una explicació tant breu com eloqüent del que ha representant la evolució de les societats humanes a tenor de la conquesta de les fonts energètiques que són a l’origen de tot. Imprescindible la lectura el darrer capítol del llibre “ Ecologia “ que el 1981 l’ Editorial Planeta va piratejar d’articles dispersos seus.- Les lliçons que ens dóna la Història són moltes, riques i variades però tenen en qualsevol lloc geogràfic on les estudiem aquest mateix substrats bàsic, la qual cosa sempre ve també acompanyada d’una complexitat extraordinària de relacions, que s’estableix entre tots els elements en joc i no necessariament en resposta a les necessitats de subsistència –tant de l’individu com de l’espècie– sinó a motivacions d’altre caràcter que, per mor de la brevetat podríem dir espirituals i sobre els quals pesa tota aquella varietat i riquesa de esdeveniments socials que ens expliquen, potser millor que la Historia de les Civilitzacions, l’Antropologia i l’Etologia i que la Sociologia malda per interpretar a l’alçada dels nostres temps.

Tot això i per separat - amb més o menys de detall segons l’entorn i la circumstància -es suposa que ha de formar part dels coneixements pels que l'escolarització hauria de despertar interès en els joves estudiants. Un Interès, progressivament centrat en el que més endavant pot ser l’eix de la seva funció social. Per que avui dia les possibilitats d’accés a les fonts amb les que cobrir les parcel·les d’interessos despertats són tant i tant abundants i de fàcil accés per a qualsevol persona interessada, que el que resulta més necessari és donar unes bases que fonamentin la jerarquia en la que ordenar la importància d’aquell interès despertat; la qual cosa no entenc com es pot desvetllar raonablement en absència d’un mínim de coneixements que en facin possible el posterior conreu.

Disposem hores d’ara de tot un univers on acudir per a instruir-nos sobre no importa què, que ens pugui interessar. Això està molt clar. El que no ho està tant és que la solidesa en el raonament, el bon criteri sigui el que orienti les opcions a prendre a l’hora d’escollir.

La comprensió d’uns fets, per basics que siguin, sempre demana d’un treball mental. Fa dues generacions la majoria de les joves en podien adquirir el seu domini del contacte directe amb el món real, a través el seu treball, per bé que manual, que no fos de caràcter embrutidor. D’aquí l'apologia que fa del treball artesanal en William Morris i que ell va portar a la pedagogia exemplar. Avui això no sembla ser possible.

I tanmateix no deixa de ser inspiradora d’una vida social més sana de la que els nostres joves viuen ara mateix; tal i com ve a defensar de forma tant convincent Michel Houellebecq al seu llibre “El mapa y el terrritori “

A més, ara mateix, assistim al fet que el coneixement mínim necessari per tal de no ser un analfabet del teu temps, ja no depèn en forma prioritària del que es desprèn de la cultura escrita tal com la vam aprendre les darrers generacions de la nostra societat occidental. I que el que li proveeixen altres fonts de coneixement, més enllà dels que procuri la experiència personal, passa a ser en un format del tot virtual que l’allunya encara més del contacte amb la realitat de caràcter pràctic, tàctil, que implica la participació de l’individu com una unitat.

Crec que resulta ben difícil que amb un aprenentatge precoç d’aquesta manera virtual de tractar la realitat, el jove es pugui sentir hereu d’una determinada cultura; ni tot just arribi a reconèixer-se formant part d’una realitat, la que viu ara, però que tanmateix té uns precedents. És lícit doncs preguntar-se si l’escola no hauria de donar unes bases que permetessin a l’individu una comprensió de la realitat en la que viu, d’arrels naturals i culturals més comprensibles, i això molt per davant d'ensinistrarlos en el domini de les tecnologies que dominen el món laboral actual i que per això mateix, perquè formen part d‘un context ineludible, aprendran sí o sí per necessitat. Tal com aprenen de fet tots solets dirigits al seu oci.

Potser és hora que el model d'Ensenyament que patrocina la nostra societat giri una mica els ulls enrere i dediqui més esforç a mantenir viu aquell seu interès inicial en capacitar l’individu per a la comprensió del seu temps, més que no pas per a prepararlo útil per a mantenir el seu propi funcionament social.

Crec que és William James qui considera que l’home sempre actua partint d’una doble creença. Una en allò que fa i el realitza poc o molt personalment, altra, en allò al que és capaç i es permet d’aspirar.

A la vista del que avui dia sabem dels nostres parents antropomorfs resulta molt interessant reflexionar sobre i si, també els animals socials, en la mesura que són capaços de comportament raonats i altruistes, participen d’alguna manera d’un modus de viure que depassa la resposta a un interès immediat. Això als docents ens hauria d'ensenyar a ser més humils respecte al que podem i no podem aspirar a fer per tal d’ajudar a que els comportaments dels joves tendeixin a millorar el del conjunt de la comunitat. Pot ser el “Hey Jude” dels Beatles vagi per aquí.

Servei públic a la fi

Des de la voluntat educadora que cal esperar de tot decent honrat està clar que allò que resulta ineludible en la seva tasca és proveir el grup de joves que li ha tocat en sort acompanyar a fer uns aprenentatges, guiar-los a adquirir bons models, no només adequats i/o convenients, sinó també prou atractius com perquè s’animin a imitar-los.

Però sobre tot, entenc, per tal que puguin tenir accés a aquells models que no es prodiguen en el medi, menys encara avui dia, inundats d’efectes dels mitjans de comunicació i que els permetin fer un tast prou substanciós d’allò que la nostra societat no procura espontàniament a través les activitats quotidianes. I que tanmateix constitueix la base del que hem vingut entenent durant segles com a valors culturals. Sembla doncs que aquesta seria la gran funció a realitzar per part de la nostra actual escola bàsica.

Amb els anys, d’acord amb la ideologia imperant, el servei públic que representa la Institució Escolar passa a auto-definir-se com “d’Instrucció Pública”, “d’Ensenyament”, “d“Educació”… titulació per la qual sembla anunciar un propòsit progressivament més ambiciós, cara a la formació integral de l’alumnat. Això, però, sense preveure ni aportar els mitjans adients que ho fessin possible; fora de delegar la autoritat de les mesures a aplicar al Sistema, vistes a tant elevat objectiu, a un col·lectiu, el dels Psicopedagogs preferentment, ignorants, per la seva mateixa formació, de les matèries que hores d’ara haurien de constituir el bagatge, ni que mínim, de la formació raonable de qualsevol ciutadà per no ser inculte. Col·lectiu, aquell, la especialitat del qual no respon a cap paradigma precís, ni que es pugui defensar-se raonablement com a propi i que, malgrat això, o potser per això mateix, ha esdevingut el inspirador d’un seguit d’ invents pedagògics que s’han arribat a imposar per Llei.

Sembla que hores d’ara hauria de resultar prou evident el fet que aquest nostre Sistema ha arribat a tenir unes característiques tals que va esberlant de manera progressiva allò que hauria de constituir la base del seu funcionament, la seva raó de ser. O potser s’hauria de dir que ha muntat una bastida d’allò més sofisticada que, en lloc de facilitar, dificulta l’accés a l’edifici per al qual es suposa que ha estat creada.

I que queda una feinada pendent i urgent, a fer, que recuperi el bon criteri per a la tasca docent, la d’ensenyar amb la voluntat de que sigui de vocació educativa La qual cosa no significa, en absolut, tornar a formes d’ensenyaments manifestament periclitades però si de recuperar, canviant-les on calgui, aquelles que ens consta que van ser efectives en la intenció d’una formació de la ciutadania d’acord amb les necessitats culturals del seu moment. La qual cosa es pretenia per damunt de tot, per a Escola Pública.

La reivindicació equivocada

La protesta reiterada del cos docent - de l'escola pública preferentment que és la que s’apunta sense cap símptoma d’autocrítica a qualsevol vaga que proposin els seus sindicats – mai aborda la qüestió de fons que hores d’ara impedeix que el seu exercici pugui millorar. Millorar en el que afecta les metodologies aplicades a uns objectius que han deixat de ser clars i compartits.

El primer dels obstacles prové d’una progressiva burocratització del Sistema que ningú no comptabilitza ni analitza eficaçment. Potser perquè els més indicats per fer-ho serien els sindicats que en resulten beneficiats.

Més important encara, la manca de reconeixement de la inadequada formació dels propis docents en el domini de qüestions bàsiques i de les que són els encarregats de transmetre. Altrament no s’entén com poden acceptar les metodologies de treball i llibres de text i programes informàtics tant immadurs com els que els venen imposats.

En tercer lloc, però no menys important, el que no reivindiquin que la seva tasca transmissora de coneixement i hàbits en raonar, ha d’anar molt per davant a la funció social que suposa la incorporació dels alumnes a una cadena de transmissió que té com a principal objectiu el accedir a un bon nínxol laboral.

M’inclino a pensar que tot això és degut a que l’escola actual no accepta fer-se responsable d’uns resultats que hauria d’assumir; com és ara el de transmetre uns coneixements mínims, però fonamentals en la formació de cada nivell, independentment de que la seva transmissió es faci dins o fora de les aules. I independentment, també, de tota la trama burocràtica que entorpeix aquesta bàsica funció de transmissió. I de cada ú dels elements del conjunt institucional, cada ú pel seu compte, d’acord amb els seus propis interessos gremials, com tan bé es caricaturitza a “Sí Ministre “

Les veus dels càrrecs públics maldant per dissimular la inutilitat de la seva gestió; els Sindicats, com de costum, atribuint el fracàs a la falta de recursos, retributius principalment, per tal de fer contenta la clientela... -I això quan ens arriba de veus tant de fiar com la del filòsof Gregori Luri que ens diu que el personal docent a España és dels més ben pagats d’Europa-. I sempre latent, amenaçant les famílies, l’aprofitar qualsevol excusa per interrompre la tasca docent. Sobretot i sovint en exclusiva, per part de la Escola Pública.

Quan, si ho pensem bé, el que resultaria realment revulsiu fora exigir un aclariment de quines places de la abultada burocràcia del Sistema són realment necessàries; recol·locar les inútils en els Centres Escolars, preferent en tasques de suport i no directament docent, atès que la majoria d’ells, com dels càrrecs sindicals, han desertat “per vocació” del contacte amb els alumnes.

D’aquesta manera es podria alleugerir les ratio i millorar la flexibilitats dels grups d’alumnes, la seva mobilitat en funció dels nivells d’aprenentatge a assolir i facilitar així que el treball del docent fos més intens de cara a cada alumne en particular i menys dispers i aliè al seu ministeri en front al que l’administració pretén exigir-li hores d’ara. Una reivindicació ben diferent a la que ens té acostumats el gremi de docents: sempre a favor dels seus drets laborals, la qual cosa, als ulls de qui ho vulgui mirar amb ulls crítics, resulten ser privilegiats en línees generals; en especial si els comparem amb les condicions en que treballen altres sectors econòmics de preparació acadèmica semblant.

En definitiva, una reivindicació basada en anar més enllà i diferent del que marquen les pautes establertes a favor dels drets d’aprenentatge dels infants i joves, per tal que puguin accedir als sabers més i millor del que ho fan ara. Pautes, directrius, lleis, aquelles que, a més, ens consta que surten dels despatxos dels polítics de torn i gurús que els assessoren. I que d’ençà la Logse segueixen sent els mateixos.

Els que governen la logística dels nostres Centres Escolars no tenen ni idea del que és estar al front d’un alumnat divers i capacitat; sovint més que el conjunt del personal docent, si bé que amb una severa mancança dels coneixements mínims necessaris per tal de poder avançar vers una formació autònoma de la seva personalitat. I tenir la possibilitat de participar activament d’uns valors culturals que hores d’ara segueixen reservats a una minoria de ciutadans.

La taxa en l’usdefruit d’aquests béns o valors, pel que podem observar, no sembla haver-se incrementat a resultes d’haver obligat les darreres generacions d’adolescents a restar enclaustrats durant més de temps que en Plans d’Estudis anteriors. I això no té altra explicació que aquesta: No n’hi ha prou en obligar a allargar el temps de la condició de “ser estudiant”. I menys encara a la força. Cal també que les metodologies emprades siguin les adequades per tal d’aconseguir uns bons resultats d’aquesta ocupació que és la de “estudiar “, que deixi de ser considerada un tràmit forçós per tal a ocupar un nínxol laboral i prou.

Què fora necessari que sabessin hores d’ara els nostres escolars, en cada cas, per cada nivell o grau?

Qui ens ho pot dir?

Qui ho sap?

I en tot cas, com podríem ajudar als nostres alumnes a assolir-los?

Quins podrien ser els mitjans més adients per aconseguir-ho?

Podrien ser aquests interrogants un afegitó a les estrofes Bob-Dylan?

“The answer is blowin in de Wind “

O és que del que es tracta en el nostre Sistema Escolar , ara més evident que mai amb motiu de la Pandèmia, però que ja sabíem des de molt abans, és tan simple com això: tenir els nostres joves infants ben col·locadets en espais dels que no es puguin escapar, no fos cas que prenguessin mal.

De tenir, com deia sàviament Alberto Moncada, la nostra “Adolescencia aparcada”.

6-L’ ESCOLA 2

Aquests dies que els infants i joves s’han de quedar a casa contradient el costum que ja tenim assumit de fa dècades d’anar a escola, com els pares al treball, ens ve al damunt, a banda el repte d’afrontar la novetat, una nova oportunitat de reflexionar sobre el sentit d’aquesta institució, més enllà de com funciona. I no només entre nosaltres, sinó des de la seva mateixa existència entesa com a servei social irrenunciable. En la veu de Condorcet, un dret inalienable.

Un bon moment per a la relectura de les seves “Memòries” en les que hom hi troba magníficament argumentat el seu al·legat a favor de la Instrucció Pública que ell considera, junt amb el dret universal a la Justícia, el més important garant de la igualtat entre els humans.

En les circumstancia actuals, el fet d’haver de prescindir de l’Escola, tal i com la tenim conceptualitzada i dut a la pràctica, ens fa veure fins a quin punt hem fet dependre la seva funció docent de l’espai físic, les instal·lacions en que confinem els nostres fills a fi i efecte que hi adquireixin uns determinats sabers, el com lliguem de manera indissociable la funció de l’espai... I també ens ha fet veure el poc preparada – predisposada? – que es troba avui la nostra Escola com a Institució “estatalitzada” a modificar els regles del joc en marxa a favor d’una major obertura, flexibilitat; en vistes a afrontar canvis que fa molts anys que reconeixen com a necessaris però que no fem pel que sembla, ni davant una necessitat urgent com la d’ara, amb la Pandèmia.

El gran tema pel que fa als infants, per part dels adults tant docents com pares, segueix sent el del seu “aparcament.” I sí, en rellegir a Condorcet, en les seves “Memòries pedagògiques”, com de passada els “Ensayos de Educación” de Bertrand Russell, ara amb tant de temps disponible gràcies al Coronavirus, me’n adono de la diferencia que existeix entre el que era desitjable pels pares i el que ara tenim.

I no puc sinó entristir davant la evidencia que hi va haver un moment de la nostra història en que es podia fer - i de fet es va dur a la pràctica - una manera de fer Escola que la Guerra Civil va cercenar i que tanmateix encara ara ens pot inspirar als docent, tant pels seus propòsits com pels seus mètodes, els quals, a despit de molts intents de recuperació a través de “Renovacions Pedagògiques” i a cop de Reformes, no han estat recuperats de manera generalitzada. I hores d’ara, podríem dir que pràcticament oblidats.

És més, parteixo del convenciment que l’Escola d’avui, de manera generalitzada, no només no ha tret profit de la història reeixida de fa uns pocs anys sinó que fins i tot divergeix de la idea amb la que va ser concebuda i dissenyada com a tal, en origen, per Condorcet.

La seva actualització suposa, simplement, haver d’atendre les circumstancies del moment. Perquè si bé ell, des de la seva posició com a polític en actiu, va far molta atenció a les instal·lacions físiques que han d’acollir els infants que abans la Revolució Francesa no tenien espais on instruir-se, el que es desprèn dels seus “Assajos” és que això resta a mercè del que vol potenciar i que és aportar “llums”, racionalitat, a la formació dels joves en el convenciment que aquesta és la premissa irrenunciable per a la seva llibertat de pensament.

La seva obra segueix vigent. La de B.Russell també.

Com també els projectes que deixaren exposats i il·lustrats amb magnífics exemples de realització les Escoles Primàries i en molt en especial els Institut-Escola de la Segona Generalitat.

Aparcament de menors

A rel la Pandèmia el repte de com afectaria l’Escola sembla haver-se centrat en com es disposarien, dins en els Centres, els alumnes, a fi i efecte de garantir les distancies imposades per les directrius sanitàries, més enllà fins i tot que dins les aules: també als passadissos i als patis. Les direccions dels Centres han patit un estrés equivalent al del propietari d’un garatge que hagués de col·locar un mateix nombre de vehicles en un espai ara reduït a la meitat. En un segon pla, la funció que els usuaris - no els cotxes sinó els escolars – havien d seguir fent per aprendre quatre coses, més juntets o més separats.

Caldria haver entès que encara que l’espai acadèmic sigui important, ho és encara, i molt més, el lloc circumdant al que es designa a l’estudi, aquell on els infants han de fer els seus aprenentatges bàsics i que no cal que sigui necessariament dins el tipus de edificacions construïdes al propòsit. Es clar que els espais tancats, ben dissenyats ofereixen moltes avantatges, però pel que fa a les etapes més joves dels alumnes -de fet mentre són joves en les que necessiten de més mobilitat - també és ben cert que la majoria dels edificis construïts per a allotjar escolars imposen unes limitacions enormes en vistes a aquells aprenentatges.

i fins i tot podríem dir pel que fa a un desenvolupament raonable de les mateixes classes tradicionals, per com afecta a postura física la incomoditat del mobiliari; motiu aquest, sinó prioritari, sí afegit a la necessitat de sortir fora L’aula. La qual cosa s’ha d’aprofitar, cal entendre, per a fer treballs d’estudi “del i en el medi” i no només per estirar els cames.

La pedagogia Anglosaxona que ens ha dut molta avantatge durant anys dona el nom específic el de “out door” a la praxis quotidiana amb els joves i adolescents que nosaltres mantenim tancats dies i dies dins les aules. Una extensíssima bibliografia dona compte de com aprofiten l’exterior per als seus aprenentatges bàsics. La metodologia és la mateixa proposada a través d’aquell moviment iniciat a la dècada del anys ’60 amb el nom d’Educació Ambiental i que al nostre país venia a recuperar, actualitzar, la del període de la Segona República. 

És prou conegut el fet que els espais exteriors als Centres escolars no són aprofitats habitualment amb finalitats didàctiques, ni tan sols els més propers. Zones verdes, Parcs, urbans, solars per construir; episodis d’Obres Públiques que obren rases i deixen veure el subsòl i el treball de les arrels, a banda les conduccions dels serveis de primera necessitat; la flora i fauna locals; per no parlar de la diversitat de materials de tot ordre que componen els edificis. Fins els balcons de casa amb plantes o els animals domèstics donen peu a observacions i a un seguiment que es poden fer de manera metòdica. I no diguem del bé de Déu de motius i de productes que arriben a la cuina de casa, fàcils de manipular i de donar peu a estudis senzills i tanmateix interessants. I de possibles derivacions importantíssimes.

Torsimany dins i prop de casa

La oportunitat que brindava l’enclaustrament forçós a causa de la Covid hauria pogut ser aprofitada en aquest sentit, amb unes simples, senzilles indicacions per part dels mestres dirigides als pares .Amb l’avantatge tangencial d’implicar aquests en procés d’aprenentatge dels seus fills, a través de elements molt a l’abast i que no tindria perquè l’ escola en tingui que detectar la exclusiva i si la autoritat de dirigir-ne l’iterés. Amb el benefici afegit de poder fer el treball, el seu seguiment a nivell individual, cosa que evidentment no passa dins el marc escolar.

Al meu entendre la alternativa on-line, en la que s’ha recolzat el sistema, sobre tot a rel el confinament i aplicat a als nivells d’escolarització més bàsics, no han suposat, i no crec que suposin hores d’ara encara, cap alternativa real ni efectiva; ni tants sols interessant. I en vistes a millorar el procés d’aprenentatge de l’alumnat més jove, aquell que encara és orfe de les eines conceptuals més bàsiques – les que podrien donar un sentit real a allò que es tracta d’entendre - considero que més aviat perjudica aquell aprenentatge, que té efectes més limitant en la mesura que no se’n poden esperar respostes a nivell de curiositats individuals més ençà dels resultats. És a dir, en el seguiment del procés que ens porta a entendre una cosa; allò del que se’n deriva la gratificació personal de l’experiència del fet d’aprendre.

I difícilment doncs a través una metodologia en la que l’alumne pot jugar amb conjunts de termes, buits de contingut, per anar-los col·locant d’acord amb unes pautes mecàniques que comencen i acaben en elles mateixes; tal com podem comprovar en la confecció dels powerpoints a aquests nivells. O que conviden a posar creuetes en caselles perfectament delimitades - sense cap risc de contagi de idees - dins una graella la intenció general de la qual, quan hi és, queda en l’abstracte. Respostes doncs que en ser de sí o no, sovint queden ben resoltes per atzar. El seu sentit perdut en el detall al que obliga la formulació pensada per a ser corregides amb rapidesa.

Sí o no. Sense cap concessió al matís, ni al dilema ni a la bellesa de la exposició tant del llenguatge, com del propi concepte.

Ara per ara, i potser caldria dir “encara” als nivells de la escolarització més bàsica, el treball escolar dels alumnes sobre pantalla no es pot demostrar que suposi cap avantatge en vistes als seus aprenentatges bàsics. Com tampoc s’ha pogut demostrar, malgrat els interessos que decideixen les opcions - siguin comercials, siguin de passar per innovadors- que per aprendre a llegir i escriure, sigui millor el pitjar tecles amb un dit que fer-ho amb lletra lligada.

I pel que fa a la substitució de la presencia física del mestre per una pantalla nomes cal apuntar, en espera de estudis seriosos que ho corroborin, que els infants, i fins i tot els joves als inicis del seu treball intel·lectual, troben l millor l’estímul per tal de ferho, no pas en recursos materials sofisticats, ni d’artilugis específics, ni tant sols en espais privilegiats, sinó en l’acompanyament, el guiatge atent, de la persona que té quelcom a transmetre i es dirigeix a ells expressament i pacient.

I tot això sense tenir en compte el paper que va tenir IBM en la implantació d’un ordre didàctic nou, del tot aliè a cap aprenentatge escolar més enllà de l’ús de la tècnica en l’ús de l’ordinador, que va tenir lloc als EEUU. D’això en fa una cinquantena d’anys, els que aproximadament triguen en arribar a Europa les seves modes culturals.

Una oportunitat perduda

El bon docent és aquell que sap acompanyar l’aprenentatge del noi, ens deia aquella gran mestra que fou l’Angeleta Ferrer. Des d’aquesta interpretació sembla que el treball fora l’aula-espai aquest, tancat, que imposa per raons obvies una certa uniformitat -inclòs el treball online- ens pot donar unes possibilitats i fins oportunitats que han estat sempre en el nucli de les propostes d’una pedagogia activa però que avui veiem del tot negligides.

Es dona més la circumstancia que avui dia molts més pares estan molt més preparats, tenen més coneixements que no pas anys enrere per a una gran majoria dels escolaritzats. Per això no deixa de ser sorprenent que tot i així es sentin incapaços d’acompanyar els seus fills i néts en el seguiment del seu treball escolar. Sovint no entenen què és allò que l’escola els està demanant. Tinguin o no tinguin deures a fer.

El vocabulari, la terminologia, el tipus de treballs dels que ens arriben noticies... sobre “Projectes”, “Competències” i “Programes” diversos de sigles americanes, informàtics o no. I d’un llarg repertori dels que costa dilucidar la intenció, més enllà del enunciat de la bonesa dels tòpics... ens deixa els familiars desarmats; sense recursos per acompanyar l ’escolarització dels joves de casa, per més preparats i predisposats que estiguin per fer-ho, la mare, el pare, l’avia, l’avi i fins els germans grans. No arribem a saber què és el que s’espera del jove estudiant. Ell tampoc per descomptat.

El sentit “acadèmic” que s’imprimeix hores d’ara a la escolarització, ja des de la guarderia accentua, des de ben aviat, doncs, el divorci que existeix entre l’entorn físic propi de l’infant i allò sobre el que l’escola li fa aprendre en detriment de la transmissió de coneixements per via generacional.

Les respostes més ajustades a les necessitats d’aprenentatge de cada alumne depenen en bona part del tracte personal entre el que ensenya i el que aprèn i aquest tracte resultat del motiu que dona sentit al que s’està compartint i sobre tot, quan el que es comparteix és el que es fa, no només el que s’explica i diu. Els tallers a la manera de W. Morris i els treballs de Laboratori i els de camp en són prova fefaent. Jo ho he viscut en directe en la meva experiència docent a l’Escola Industrial del Carrer Urgell, just quan avançava la liquidació de la Formació Professional que arrancava de la Llei Villar– Palassí i que venia a ser rellevada per la ESO.

En l’ensenyament el que de debò resulta educatiu és el saber fer un acompanyant a l’aprenentatge, mentre aquest s’està duent a la pràctica que és quan resulta observable la maduració en el raonament. 

Hi ha aspectes de l’aprenentatge que s’han de basar per necessitat en la repetició, la insistència en l’ús de funcions mentals com ara la memorització, que suposen un cert grau de mecanització. Aquests són, potser, les que es poden delegar en part a les tecnologies informàtiques que avui es proposen com alternatives desitjables i fins indispensables. Però és evident que el procés no el poden seguir per a cada cas. I això, avui, potser més que mai abans, és el que fa necessari el canvi que ha de fer l'Escola en la seva manera de dirigir-se als nois. Als adolescents en especial.

De l’esperit vocacional al del funcionariat 

Avui l’Escola és la institució a la que la nostra societat delega la tasca de proveir els seus ciutadans – en principi els més joves- d’aquells sabers que garanteixin la inclusió adequada dels seus destinataris a la comunitat a la que pertanyen 

Em sembla evident que l’Escola entesa en un sentit que depassa el seu caràcter institucional, la manera com ho podien fer les “Acadèmia” dels clàssics o el “Jardí” d’Epicur i altres mil experiències posteriors de més o menys curta durada i /o influencia–per cert que Sòcrates no necessitava espai propi– avui dia no troba lloc en l’imaginari col·lectiu. Allò que la societat comparteix i dona per bo en les circumstàncies actuals i molt decididament d’uns anys ençà, és que l’Escola és el canal establert per la nostra societat per a la consecució d’un nínxol laboral. Malgrat que es vulgui definir a través d’objectius més elevats.

De manera que aquell principi Socràtic de fer homes bons, forts i savis, adoptat amb tanta empenta pragmàtica, i que va caracteritzar la labor pedagògica de la “Institución Libre de Enseñanza “ i els nostres “Instituts- Escola” estan molt lluny ara mateix de fer quelcom de semblant, al menys des de l’Escola pública I tanmateix el gran tema segueix sent: i doncs des de quin altre lloc fora possible fer ho , ara mateix?

La intenció expressa de transmetre sabers d’una generació a la següent s’ha donat des de sempre, tant per necessitats de subsistència com per uns fets que ens situen a les especies animals amb cervell prou desenvolupat, dins un camp de motivació dels comportaments que, tot just ara, la Neurologia comença a descobrir. Vegi’s sinó el que en diu A. Damasio a “En busca de Spinoza “.

Però la Escola institucionalitzada tal com avui la tenim ha anat evolucionant de manera que ha deixat esbravar la essència que la podria caracteritzar, fent- la tant semblant al model econòmic imperant que hom pot justament preguntar-se si no en resulta un mirall excessivament fidel.

No se’m acut millor argument a favor d’aquesta tesi que la que ill.lustra aquell capítol dedicat a l’Escola de la sèrie anglesa “Si MInistre “ en el qual, acabada una reunió on hi participa tot el personal integrant d’un Centre Escolar - motivada pel fet que un grup d’alumnes ha generat un problema de disciplina greu - el Ministre, que hi ha estat convocat en condició d’àrbitre, en acabar la reunió, ben llarga per cert, perquè el representant de cada estament, un a un, han anat exposant les seves reivindicacions laborals, va i pregunta al col·lectiu allí reunit:

- “Doncs, i el problema amb els nens?”

A la qual cosa tot aquell personal respon a cor: “Quins nens?”.