16 -MARGARED MEAD bis

Trobo també interessant de considerar, en vistes a la Ensenyança, la escassa atenció que des de la docència hem vingut fent al fenomen, prou conegut però escassament analitzat, de la forta incidència que la cultura americana  ha exercit  sobre la nostra. Es tracta d’un fet sociològic a gran escala, amplificat sens dubte gràcies als mitjans, al cinema i la música molt en especial i amb unes característiques que  hauríem d’haver après a entendre i a interpretar, per tal de poder estalviar-nos el repetir els errors més evidents del seu sistema escolar. En aquest sentit la trilogia Frank Mc Court i en especial el seu segon volum “ Lo es “  ens posa de manifest les dificultats que  han vingut a sumar-se a les pròpies de la estricta transmissió de coneixement i que  demanen  una  interpretació de caràcter sociològic .

A despit del fet que vivim immersos en una societat multicultural, em sembla que posats a examinar aspectes concrets del nostre funcionament i costums - i a l'hora d’aquelles que sentim com a més pròximes-  hauríem de mirar d’entendre d’on venim i buscar-ne interpretacions, no tant des de les  diferencies, com d’allò més bàsic que tenim en comú. La qual cosa considero que ens remet als coneixements que aporta l’Antropologia i fins encara la Biologia, que avui a penes juguen cap paper en la Formació del Professorat - Entre altres substancials mancances –

Així ha estat fins ara i doncs està per veure què és el que s'hauria de fiançar en els coneixements bàsics del professorat, més encara a la vista del que resulta de la facilitat de comunicació a tots nivells, tant d’ordre multicultural com derivada del fenomen migratori global. De la qual cosa crec que se’n desprèn la necessitat que té la Pedagogia d’aprendre i dependre més dels estudis procedents de la Sociologia que no pas de la Psicologia, aquesta, avui encara,  una ciència  molt més  blana; útil sens dubte a nivell individual però sense eines adequades quan es tracta d’aplicar a conjunts d’adolescents agrupats en ordre a la seva  escolarització.

I molt menys encara deixar en mans dels seus titulats - per molt que acompanyats dels de Pedagogia – d’elaborar continuades Reformes i, a cop de Llei, imposant-les a traves de programes delirants que porten a metodologies de discutible eficiència i qualitat. Així doncs, en mans d’un col·lectiu que hores d’ara es pot declarar el responsable d’una concepció dels Plans d’Estudi que aboca al fracàs. Això, però, penso que no eximeix els destinataris adults d’aquestes Lleis – no als adolescents que en són les víctimes directes - a oposar una resistència a la imposició d’uns models pedagògics que venen a abonar els trets irracionals dels que pateix amb escreix el funcionament de la nostra societat en lloc de mirar de superar-los.     

En la circumstancia cultural  del moment històric del que Cassidy dona compte en el seu llibre, resulta molt evident que la proposta de Reforma dels estudis bàsics parteix d’una clara exigència pel que fa al nivell al que s’aspira a arribar.  Exigència d’un  rigor que resulta tant de la excel·lent preparació professional dels autors de la proposta com del estudis empresos, aplicats a la adolescència, en les condicions socials del moment:  l’ autoritat per fer-ho, a més, avalada pels treballs previs, com en el cas de M.Mead,  dels seus estudis com antropòloga sobre el comportament de la adolescència a Samoa i Nova Guinea

És només des d’una base de professionalitat sòlida que hom pot rebre garanties de millora i credibilitat cara a noves propostes de treball escolar i abordar l'empresa de fer canvis a millor amb la humilitat que suposa el partir no d’idees i/o ideologies sinó  d’estudis previs. I la flexibilitat que suposa un previ  assaig significatiu. Tal com  es podia esperar en el cas de M. Mead  a la vista dels interrogants que es posa en treballs seus com ara :  “La Escuela en La Cultura USA”  o  “¿ Porqué está obsoleta la Educación? ”

En aquesta línea de raonament tampoc no sembla que es pugui passar per alt el fet  que Jean Piaget, a qui els docents devem aportacions tant importants, fos biòleg de formació.

D’aquestes i moltes altres consideracions que em procura la relectura, crec que la més interessa és el fet de  constatar que una Reforma del Sistema que es volgués realment  útil i suposés un avenç, hauria de ser dissenyada per persones d’una vàlua professional inqüestionable, en el camp que fos, però adequada a un propòsit comú de millora de l’Ensenyament destinat als més joves. I no per pretesos experts en matèries de titulació dubtosa, de paradigmes difosos, mancades de cap validesa objectiva i menys encara científica. S’hauria de ser molt prudent a l’hora d’acceptar propostes que no donen cap garantia més enllà de que avalen els seus propis inventors. Sobre tot quan mesuren el seu  èxit en funció de que els alumnes s’ho passin bé.

Avui és moda donar per bona qualsevol proposta pedagògica que es presenti com a innovadora. I  ho sigui o no, el fet és que estem assistint a una badoqueria col·lectiva a favor de l’entreteniment del temps de treball escolar i en contra de l’adquisició seriosa de coneixements, la qual cosa, aquesta, sí que suposa un treball, tant per part de l’alumne com del docent. .

Al mateix temps, assistim a una operació de “marqueting”  mai vista en el camp de l’Ensenyament: una venda de Projectes Educatius que costa d’entendre quins interessos persegueixen. Sembla però clar que, allí on uns prometen una via de promoció acadèmica, altres opten per la facilitació i el benestar emocional.  Resulta doncs  lícit  preguntar-se què passa amb els alumnes que des de l’Ensenyament públic no tenen possibilitat d’escollir  ni una ni altra.

El reconeixement de les “autoritats” que han d’avalar nous projectes educatius no és pas una qüestió trivial; tal com passa amb  el reconeixement de la autoritat  moral que l’alumne sap atorgar al docent i/o aquella que deriva de la seva competència professional. Una i altra tenen conseqüències socials i es projecten en el temps , a curt i a llarg  termini .

També perquè si tota cultura suposa un (re) coneixement a les realitzacions d’aquells que ens han precedit i que han suposat alguna mena de bé col·lectiu,  ens trobem que  en voler  ignorar-los, en negar los hi espai que sí que els reconeixia la transmissió habitual del saber, embarquem els nostres adolescents en vaixells  de construcció improvisada, poc fiable  i a més a més sense brúixola .

15-MARGARET MEAD

Dintre de les moltes relectures que m’ha convidat a fer aquest dilatat període de la Pandèmia, escullo ara el llibre de J. Cassidy sobre Margared Mead i això perquè hi trobo arguments que em permeten avançar en la idea del que hauria de ser una Reforma Escolar eficient, efectiva i ambiciosa en  el sentit d’aspirar a elevar el nivell cultural de la ciutadania a través la formació el més completa possible, del jovent.

Margared Mead era antropòloga de formació i ja tenia un reconeixement professional molt alt per part de la comunitat científica quan es va incorporar a un grup d'experts en diferents especialitats que treballava en establir unes pautes aplicables a la Reforma de l’Ensenyament als EEUU, a través estudis específics centrats en bona part  els de les característiques  de adolescència . 

Aquest treball no es va poder veure aplicat arran la restricció de mitjans que va imposar la decisió dels USA d’intervenir en la Segona Guerra Mundial. Tot i així, va comportar uns efectes considerables en el món cultural del país; un munt d’assajos  escolars i de caràcter cultural dirigit també a adults i la publicació  de llibres i articles en revistes de tota mena, de considerable impacte. Així que no es pot parlar d’un intent fracassat sinó, al meu entendre, tot el contrari.

Es clar que hom, en valorar-ho, ha de tenir en compte el seu punt de partida: la herència que el grup havia rebut a propòsit de l’Ensenyament en concret,  d’un potent moviment cultural precedent, d’enorme solidesa intel·lectual, amb figures de la talla de  Charles Pierce , William James i el mateix John Dewey, aplegats sota el paraigües de la Filosofia del Pragmatisme.  

Resulta no només interessant sinó també digne de consideració el mirar d’establir una mena de paral·lelisme entre el que va suposar aquell projecte de Reforma en el que Margared Mead va tenir un paper tant destacat, amb el que va esdevenir al nostre país quan, en la curta etapa de la Segona República es van assolir fites culturals de tant elevada qualitat i efectes i que també van resultar avortades, en el nostre cas per  la Guerra Civil.

A resultes del triomf del franquisme es va viure un atac frontal, un intent de  liquidació  total del treball en la obra pedagògica del període precedent, aquell  que havia  gestat  i dut a terme en bona part  la “ Institución Libre de Enseñanza”  I que a Catalunya en concret venia precedida i es va poder reforçar gràcies  a uns precedents entre els quals la gran obra cultural de la Mancomunitat.

En aquest intent de fer memòria crec que cal tenir en compte el fet cabdal que malgrat la ferotgia amb que es va voler desmantellar un model de fer Pedagogia, la seva indiscutible qualitat la va fer perviure a través les persones que hi havien participat i sobreviscut a les reprensions polítiques, com alguns dels seus mestres i el testimoni  dels  seus alumnes.    

La curta experiència d’un Sistema d Ensenyament assenyat i eficient va deixar una tan forta empremta que fins el dia d’avui, no només n‘ha persistit la memòria com a model de pedagogia exemplar sinó que, quan la estudiem, encara  ens convida  a ser recuperada.

Una Reforma dels estudis bàsics hauria d’esser assessorada per persones d’una inqüestionable qualitat professional. La prestigiosa revista “Investigación y Ciencia“ en  la seva edició d’agost del 1996 dedicava un llarg article a demanar consell a filòsofs i científics de renom sota  el títol : “ ¿Que debe aprenderse en la Segunda Enseñanza?”.

Les seves propostes ens poden semblar avui dia massa ambicioses. Sens dubte s’haurien d’esporgar per donar algun espai  a d’altres,  però segueixen sent vàlides.

Els estudiants de EGB i de BUP tenien una preparació acadèmica molt superior a la que tenen els nostres estudiants de la ESO, edat per edat .

D’ençà la implantació de la LOGSE  els continguts que es venen donat als joves alumnes han quedat compactats en Projectes que reben diversos noms, que obeeixen uns rígids protocols aplicables a un tractament via ordinador  complementats, pel que fa a la ocupació del temps escolar, amb  d’altres Projectes consistents, aquests, en activitats de les que és fàcil veure que no poden tenir altre objectiu que el de l’entreteniment. Això perquè els resultats que persegueixen són més propis de  professionals amb un bon nivell de preparació sobre aquell tema,  bé es resolen com a simples manualitats o en un anar i venir amunt i avall a l’encalç d’un objectiu inconcret, abstracte.

Això resulta ser tant evident per a qualsevol mentalitat ben ordenada que sembla sorprenent com no s’ha produït, hores d’ara, una resposta  en contra, generalitzada, tant per part de les famílies com, i més encara, per part  del professorat;  com  no s’ha sabut orquestrar una negativa enraonada, una oposició  a unes Reformes - una darrera l’altre – que, d’ençà la Logse  insisteixen en degradar el treball que suposa l’estudi  tot  fent  dels coneixements  quelcom de difús  – el “saber  líquid “ en podria dir Zygmunt  Bauman – a favor, es justifica,  donar als alumnes oportunitats de relacionar-se entre ell; això com a objectiu bàsic, acompanyat de la pretensió de dotar-los  d’un elevat  confort emocional.

Els resultats estan a la vista. I jugant a aquesta aposta el que també es pot observar és com  els nostres joves  resten totalment desarmats davant els  avenços del saber.  

Sembla doncs prou clar que no és pas el gremi dels Psicopedagogs el que hauria de comandar les Reformes d’Ensenyament sinó professionals escollits entre les diferents matèries clàssiques, de manera que dialoguessin i poder aconsellar sobre què és el més necessari d’aprendre i doncs d’ensenyar en els  temps actuals.

La metodologia a aplicar-hi és el que constitueix la base del treball – art ? -  del docent.   

Crec que ens trobaríem davant  la sorpresa  que en molts aspectes, tant pel que fa als continguts com als mètodes, el que resultaria més convenint fora deixar-se d’invents de validesa no contrastada i, simplement,  fer un pas enrere ben calculat;  per tal de   poder aprofitar allò que  funcionava raonablement bé. Un pas enrere o,  potser dos, posats a triar.  

Perquè ningú no ha demostrat hores d’ara -  a despit de l’eixam de neuro-psicolegs  que prolifera darrerament en el ampli camp de l’Ensenyament - que el  cervell dels nostres joves hagi patit una regressió tal, que els impedeixi assolir el  nivell de coneixements que teníem els joves de fa uns anys a la seva mateixa edat.  Així que resulta lògic concloure que la  causa de  la trista actual incultura general que exhibeixen els nostres adolescents no pot ser sinó  resultat de la incapacitat del Sistema Escolar per  ensenyar-los a raonar  adequadament..