19-TEORIA SOBRE LES NECESSITATS “All you need is love”

Sovint penso, i ara amb motiu de la Pandèmia encara amb més insistència, que és ben veritat això que resa el títol de la cançó dels Beatles. I en observar els alumnes adolescents, el seu capteniment, la seva arrogància dins les seves mal dissimulades inseguretats i temors, hom no pot sinó sentir una mena de tendresa que no és tant el  fruit d’una nostàlgia, que podria equivaldre a carència, sinó d’una mena de complicitat en la mesura que ens porta a evocar allò que també es va donar en nosaltres a la seva edat i que es segueix repetint  per generacions, tot i que les circumstancies siguin unes altres.

Potser que tot plegat sigui a resultes de la necessitat de protecció amb la que naixem, fruit al seu torn de un fenomen de neotènia de caràcter acusat. A partir d’aquest moment i desprès ja sempre, per sempre més, pendents de cobrir unes necessitats afectives més enllà d’aquelles d’estricta subsistència, de qualitat més fina, espirituals  podriem dir   

Els micos que s’alleten del biberó d’un maniquí de filferro tornen, un cop  satisfeta la gana, al peluix que no els dona altra cosa que un assentament càlid: té la carcassa de filferro recoberta de cotó. L’experiment no ens explica com desenvolupa el seu afecte, un cop és adult, aquell infant de mico criat en aquella dicotomia.

En canvi – paradoxalment? - sí que tenim constància de moltes  persones adultes que mereixen respecte i fins admiració pel que ha estat l'obra de la seva vida i que van tenir una infància difícil, que van ser criades en condicions desfavorables tant en l’aspecte físic com emotiu. També que en la nostra història recent famílies benestants i cultes enviaven els seus fills a ser educats a institucions de condicions de duresa extrema en el convenciment que allò  els faria forts i resistents davant futures adversitats .

Montaigne aconsella a una mare gestant que es separi del fill ben aviat, cap els tres anys, li diu; a fi i efecte que no sigui mimat i  pugui desenvolupar amb millor tremp les seves capacitats. Però Montaigne no viu a l’Edat Mitjana, aquella etapa de la Història en que la fortalesa física era el primer requisit per a sobreviure.

I tot i així la societat es mantenia en un ideari semblant. I fins a períodes més recents, molts infants, fins  pertanyents a  famílies riques, eren enviats a internats  de condicions molt dures, a risc sovint da contraure malalties associades a la de una deficient  alimentació i al fred. De manera semblant, val a dir,  a com a les classes socials pobres els infants morien per aquelles mateixes causes. Aquí  imposades per la necessitat, no escollides.  

El fet però  és que Montaigne ja valora la educació de l’Infant en el sentit de contemplar la seva formació intel·lectual, associada a la del caràcter I crec que això ens planteja un seguit de consideracions. La primera i més important el fet que la educació de la ment, del pensament, a través l’estudi, fos entesa  com a  part essencial de la formació de l’individu i que el poder- hi accedir requeria no només d’unes recursos econòmics sinó també de sacrificis.

Avui, quan l’accés a la formació de d’intel·lecte és accessible a tothom ens trobem que una bona part el nostres adolescents, que la reben de manera gratuïta, no semblen apreciar-la com un benefici personal. Sembla talment com si, un cop garantida per la societat a la que pertanyen la subsidència bàsica, posessin tot el seu interès en la carcassa de filferro del cotó fluix;  mantenint- se en la dicotomia del petit mico; talment  com si no es tingués consciencia de que  aprendre és també una necessitat a cobrir , que demana un esforç, un treball, tal volta un sacrifici, tal com, històricament, la consecució de qualsevol altre benefici.

Una altra consideració fora la de preguntar-nos si no hem mal interpretat, el comú de la nostra societat actual, el paper educador que ha de jugar la família a favor d’una bona  formació dels fills; si no hi ha uns decantació exagerada a favor del seu confort, traduït hores d’ara en consum; la qual cosa ve a suposar   hores de treball dels progenitors,  doncs de temps en guanyar diners que, potser, s’hauria de dedicar a crear més oportunitats de convivència real, de relacions personals i de manifestacions palpables de dedicació i  d’afecte.

Això la escola no ho pot fer.     

Tanmateix i sigui com sigui que s’hi pugui donar, l’educació, tal  com ens deia aquella gran mestra que fou Àngels Ferrer és sempre un acte d’amor. I l’ensenyament hauria d’aspirar a  anar-hi a l’encalç sense descuidar que el seu objectiu bàsic és el de transmetre coneixement I maldant per tal que aquesta transmissió sigui  el més efectiva possible en  vistes a la formació integral del noi; sense oblidar que és en la relació que s’estableix  mestre-alumne  que es podrà donar la successió natural que va del respecte a la admiració i que pot arribar a la estima    

Cada adolescent s’enfronta al seu propi procés de creixement i a la superació dels seus dilemes. Sabem ben poc de la influencia que els factors externs poden tenir sobre la base programada amb la que ja naixem. Però sí, en canvi, que el haver pogut aprendre a pensar correctament sobre el medi en que ens trobem en cada etapa d’aquest creixement  ens permet salvar-nos de moltes errades i  gaudir millor del que ens ofereix  i  de les seves avantatges i belleses. Les quals sovint passem per alt.  Potser perquè, en el seu moment, no ens han ensenyat a apreciar-les.

I tot i així  sort,  encara, que majoritàriament podem gaudir d’un acolliment –  i  no tant dicotòmic com el dels pobres micos de la experiència -- a través una família i una escola. No sempre satisfactoris, ben cert, però,  amb més garanties, en termes generals, que cap de les altres institucions que se’ns venen a presentar  com alternatives  a la seva funció social.  

I  cal posar èmfasi en aquest encara:  “encara ara” .

Perquè ja comencem a veure què és el que ens depara una nova Era, ara tot just estrenada, dominada  per  Robots. 

18-ON ENS TROBEM

En termes generals crec que ara mateix podem dir el següent dels nostres joves adolescents: el nostre adolescent surt d’una infantesa força ben tractada, dins d’una cultura que en dues o tres generacions ha passat a tenir el privilegi de poder tenir els fills per decisió pròpia més que no pas com una conseqüència imposada, derivada de la pràctica sexual. Aquest canvi ha suposat també un alliberament de la condició femenina i el devem, per damunt de tot, a la facilitat d’accés als mètodes anticonceptius que, en conseqüència, han fet canviar en el nostre imaginari de societat benestant allò que representava la condició d’ infant.  Radicalment, gosaria dir. 

L’Infant ingressa a l’Escola amb unes característiques que no tenen precedents - en general són més manaires que obedients -  i allí adquireix unes pautes de relació amb els altres que d’alguna manera els imposen uns límits necessaris però que, al seu torn, els priven d’unes possibilitats d’aprenentatges que podrien rebre dels espais domèstics, familiars i d’espais oberts adequats. En la lectura del pensament contracultural aquelles pautes que s’adquireixen via institucional són de fet limitants pel que fa a la formació de la persona. En la seva obra “The Wall “ Pink Floyd  escenifica aquesta tesi mostrant la desfilada d’uns nens que, vestidets amb bata de ratlles, ingressen en una maquina, que vol significar l’Escola, de la qual surten  agafadets  de la mà, convertits en un enfilall de salsitxes.

Per altra banda, assistim a un nombre creixent de famílies preocupades per la formació acadèmica dels seus fills dins un ordre jeràrquic d’interessos que posa en lloc preeminent el que puguin accedir a un bon lloc de treball; la qual cosa ve a significar que sigui ben remunerat i/o s’acompanyi d’un status socialment ben valorat. Una bona part d’aquestes  famílies esmerça els mitjans econòmics que calgui per tal d’aconseguir aquesta formació I crec poder afirmar des de  la meva experiència que, a casa nostra,  hi va haver una etapa, que podríem situar en la dècada dels ’70- ‘80 del segle  passat en que una bona part de les famílies amb interessos intel·lectuals més amplis que els estrictament crematístics van fer confiança que l’Ensenyament Públic podia cobrir aquest doble objectiu i hi van adreçar els seus fills.

Això desprès no va anar  així.  I malgrat  que el treball escolar d’ençà la Llei Villar- Palasí va mantenir un molt bon nivell de qualitat - tant pel que feia a estudis d'EGB i de BUP com de Formació Professional -  amb la implantació de la Logse els anys ’90 l’Ensenyament públic va perdre el prestigi acumulat i el seu alumnat  va venir a ser condemnat a una  condició d’anorèxia intel·lectual de la qual encara avui  en patim les conseqüències.      

Entorn a la etapa biològica de la pubertat els nostres joves ingressen en una categoria social o estadi que equival a la condició d’estudiant. Això també és nou, perquè fa també només dues o tres generacions la categoria d’estudiant era quelcom viscut o entès com un privilegi. Avui per una  gran majoria de joves estudiants aquesta etapa és viscuda com una mena de tràmit obligatori equivalent al que seria abans la “Mili” o a treure el carnet de conduir; és a dir, com un requisit indispensable per a d’ingrés en el mercat laboral. Així que allò que podria ser interpretat com un benefici social a favor de l’adquisició de coneixements, que millorés la formació personal de  l’individu, passa a ser llegit com una imposició per part de la societat moderna, el funcionament de la qual exigeix una massa critica de gent suficientment preparada per a unes determinades tasques  laborals .  Estrictament.  

Les reiterades Reformes que han intentat apedaçar un Sistema Escolar del tot  incongruent, van posant  noves  peces al col.lage  inicial, aquell que arrenca de la Logse  i amb la pretesa intenció de superar  la evident deficiència en la formació intel·lectual dels nostres joves,  en lloc de millorar  la qualitat dels recursos  a emprar,  el que fan és  inventar-ne uns de nous, sota inspiració del tipus emotiu-psicològic-neuropatòlogic, que substitueixen les matèries tradicionals i imposen unes dinàmiques de treball totalment improvisades, d’objectius i continguts ambigus i per a les quals no existeix cap garantia de bons resultats  objectivable.

El resultat és un desconcert general que costa de jutjar atesa les bones intencions que proclama. La qual cosa no ens evita la sospita que no es tracti, en realitat, una estratègia gremial per  tal de donar llocs de treball a la massa d’excedents titulats en aquestes noves especialitats acadèmiques. El tipus de formació que rep el nostre jove-alumne, avui estudiant de la ESO, adquireix un caràcter de tràmit laboral que, justament pel seu caràcter de tràmit, no atén el desenvolupament de les capacitats reals del jove i que  té una càrrega de caràcter virtual molt gran; molt per davant del que li hauria de procurar la assimilació de conceptes per la via de les pràctiques de taller, de laboratori i de camp adequades.

Els besavis dels adolescents actuals, no coneixien l’adolescència o la deixaven tan punt es posaven a treballar de manera responsable; fins l’extrem que a vegades contribuïen a mantenir la pròpia família. Això encara és així per molts dels nostres immigrants, només que en l’escolarització obligatòria dels seus fills ja passen a formar part, automàticament, de la condició d’estudiant cobejada pels seus pares.

Això suposa un ampli ventall de situacions que els sociòlegs tracten de interpretar, amb més o menys èxit i dels que el món escolar ofereix una cantera a penes explorada 

El que ens ateny directament als docents, però, crec que, a banda de les dificultats que deriven de factors sociològics concrets - que penso que es podrien abordar des de metodologies compensatòries, adients a cada cas- és el fet que es troben davant una  desafecció generalitzada per part dels joves alumnes a aprendre, a adquirir coneixements  per gust, per curiositat respecte al fet cultural que ens ha portat on som ara, on ens trobem en aquests moment i els seus precedents. El que aquesta desafecció, aquest franc desinterès es doni en tants de casos, dins una mostra tant enorme com la que suposa el col·lectiu de joves escolaritzats - beneficiaris directes com són, teòricament, d’un ensenyament obligatori i gratuït-  constitueix al meu entendre l’autèntic fracàs escolar. 

El docent, avui, es sent lligat a obeir una parafernàlia burocràtica que entorpeix aquella labor de relació mestre-alumne que es troba la base de qualsevol procés d’aprenentatge efectiu. Però això no tindria perquè ser així si hom estès plenament convençut del que de debò li convindria ensenyar  als seus alumnes.

Una  autèntica Reforma hauria de consistir en un retorn a les formes de treball escolar basades en el pragmatisme, el treball en aules i tallers  que no siguin mers entreteniment del temps sinó que ocupin per igual les mans i les ments, de manera intensa i no amb la metodologia dels Esplais;  les sortides freqüents i ben preparades fora l’aula i, sobre tot, a la Natura i al món rural.

Aquella  parafernàlia burocràtica que avui ofega el treball pedagògic dels Centres Escolars, a la espera de ser abolida  hauria de ser de ser desobeïda  en la mesura  que impedeix o simplement entorpeix unes formes de treball que han demostrat palesament la seva bondat; de les  que en tenim referències sobrades encara que hagin durat poc temps i mai aplicades, malauradament, de manera generalitzada. 

El jove adolescent, a través el docent, hauria d’entendre que els coneixements són elements valuosos en la seva formació personal, que es poden incorporar de manera interessant en la seva manera de pensar i ajudar-los així a ser millors persones. Millors encara del que ho podrien ser de manera espontània.

Estic sempre pensant i doncs i referint-m’hi de manera recurrent a les etapes més joves dels nostres adolescents; aquella etapa en les que el interès dels adults hauria de centrar-se en la seva formació integral;  en  fer-los adquirir l’hàbit del bon raonar, la qual cosa hauria d’anar per davant  de fer-los aspirar  a un ascens social .

I pensant també en el del docent en concret, en el seu  guiar i acompanyar l'alumne a buscar i seguir el seu propi camí. I retrobar-hi,  a cada pas, a Machado.

 Perquè aquesta és la seva tasca.

“Tasca sagrada, la del mestre“. tal com ens  deia el poeta  Ventura Gassol.    

17-ADOLESCENTS

Cita en versió bilingüe del poema “Dialogo entre yo y el alma “  de W.B. Yeats: ..... “soporta ese trabajo de crecer; la ignominia de la adolescencia, las zozobras del adolescente transformándose en hombre;  el hombre no formado y su dolor enfrentado a su propia torpeza”    

L’adolescent busca fer-se un espai propi. Cada u parteix d’una realitat personal que és única i ell/a ho saben, i és per això mateix que li cal inventar-se. Allò que rep de la família, de la tribu a la que pertany, li dibuixa els paràmetres bàsics: la llengua i el paisatge propis; així com li confia, com a necessitat peremptòria, el deure d’adquirir unes habilitats, unes destreses, uns coneixements que formen part constituent d’allò que entenem per cultura.

Aquests sabers, al seu torn, formen part d’un llegat històric que hom ha de fer rendible d’acord amb les seves aspiracions. Però també, amb el que creu o pensa que la comunitat a la que pertany, espera d’ell. I això, al seu torn, segons les seves capacitats i possibilitats, que són de molts ordres. Per començar biològiques, perquè tal i com assenyala Steve Pinker, en néixer no som pas una “tabula rasa”.

També ens marquen i molt, les circumstancies ambientals que són les que són, però que ens enfronten, ja d’entrada, al repte de la superació; des del mateix moment que acceptem, per tal d’avançar, aprendre a caminar en lloc de fer-ho a quatre grapes.

La biologia i la narrativa tant com les mitologies i religions ens il·lustren abastament sobre la amplitud dels efectes d’aquest fet, que, en totes les  cultures troba una expressió paradigmàtica en les histories de “iniciació.”  

Hi ha un fons biològic que sembla romandre des de sempre i un altre de més accidental o temporal que, en tota forma cultural humana, acaba per adquirir més pes que aquella, afectant les conductes tant personals com socials tot i manifestar-se en formes diverses.

“Cada individu és un món” i des del moment que n’adquireix consciència, cada individu s’ho reconeix  i ho gestiona com pot i com sap.

És per això que considero molt arriscades – a part  de pretensioses – les  propostes escolars que pretenen influir el caràcter dels alumnes.  I, això, havent-los de tractar en grup i dins els espais tancats, erms, com són els Centres Escolars i que, molt sovint, són viscuts pels nostres joves com autèntiques gàbies- Dins aquest àmbit on les activitats resten tan limitades, no es pot esperar que la comunicació sorgeixi espontània i doncs la transmissió de coneixement que hi hauria de trobar el substrat, no en resulti empobrida a causa del propi escenari de treball.

Hom hi aprèn tanmateix, perquè la ment jove aprèn de tot i arreu,  però el que hi aprèn, sobre tot, és a elaborar un discurs explicatiu que no necessariament és recolze en la comprovació dels fets que exposa. Això va ser així  en els segles passats, abans que els coneixements que avui aporta el mètode científic en l’estudi de les Lleis Naturals prenguessin la importància que tenen ara; coneixements i habilitats que van anant  prenent el relleu a d’altres formes de coneixement que  tenen també el seu origen en la Filosofia. I a tot això, el lent aprenentatge que fa la Humanitat vers el discerniment dels que és o no és real.

No és també d’això del que tracta Cervantes en el seu  Quixot ?

L’altre gran risc que vivim en el present és el de confondre el pensador amb el “tertuliero “. I aquest és un altre dels grans reptes a abordar des de les aules. És potser per això que Herman Hess en la seva obra “El Joc de les  Granisses” propugna una mena d’utopia en la que l’ensenyament es centri prioritàriament en les Matemàtiques i la Música més que no pas en el discursos teòrics .  

Per altra banda, els coneixements com a factor de influència sobre els hàbits i els comportaments d’altri, doncs no aplicable a hom mateix,  requereixen unes condicions de transmissió molt específiques les quals, sembla ser, troben la seva millor aliada, cara a la eficiència, en el paper d’acompanyant de qui els dispensa. I per mitjà d’accions concretes, oportunes, des de la competència i la convicció, dirigides a aquesta finalitat.  

A la escola actual crec que es parteix de la confusió sistemàtica entre el que és educar i el que és ensenyar. I de negar la evidencia de que en les etapes iniciàtiques el jove no aprèn des de la passivitat mental. Així que poc hi fa, cara als resultats, que dels pupitres d’abans passem ara a les cadires col·locades en semi cercle, i en rellevar la classe magistral per un col·loqui permanent sobre no importa què i que s’ocupi tant de temps en manualitats que no requereixen una aplicació seriosa. La permanència  a l’aula potser que resulti més amable però no garanteix un millor aprenentatge. Ni tant sols és garantia de que resulti un entreteniment per alumnes adolescents, molts dels quals passen ben aviat a ser conscients de que pateixen un enclaustrament en el que perden el temps.

Perquè, hores d’ara, ja no es tracta simplement d’estimular la capacitat de diàleg sobre no importa què i sense massa fonament, sinó d’ajudar a entendre millor el que constitueix el món a través del raonament. També, per això mateix, interpreto com a estafa pública, institucional, el fet que resulta de que els nostres sistema escolar cedeixi el temps necessari per a fer aquells aprenentatges que demanen l’exercici de la racionalitat -per tal d’evitar el tractament subjectiu i superficial dels temes bàsics- i el cedeixi  a favor del tractament de qüestions tant complicades i delicades, tant abstractes, com són ara “l'educació en valors “, “la gestió de les emocions “  i altres propòsits semblants .

En primer lloc, perquè caldria saber quina autoritat moral atorga l’alumne al docent de torn; però també, perquè es roba a aquest alumne l'oportunitat de que poder ajudar-se, ell mateix, a argumentar de manera més objectiva i doncs més fiable, davant  unes opcions ètiques oposades a unes altres.

En retrobem aquí amb aquell bell exemple  que ens dóna  T. Dobzhansky al seu article  “Nothing in Biology Makes sense Except in the Light of Evolution “on queda  clara  la unicitat de la espècie humana a despit de les diversitats físiques i de costums i doncs  en front a les tesis racistes.  I potser  més directament encara  en l’article de la premi Nobel  Rita Levi titulat “La raó és l’únic recurs”.  

El treball dirigit a educar la ment, quan es fa bé,  ho fa també a favor de la bellesa de les coses i fins de la bellesa dels propis conceptes als que accedim per l’exercici del raonament. Perquè aquest no està renyit  amb l’assoliment de cap mena de valors, sigui quin sigui  el sentit que se li doni al terme. Res no confirma que el treball didàctic seriós resti oportunitats que estimulin  la sensibilitat de l’alumne en front al que és bo i al que és bell.  Tal com mai ho han deixat de fer  les experiències pedagògiques més reeixides que coneixem i que són aquelles que han optat per treballar els camins del raonament molt per davant del discurs sobre qüestiones opinables. 

Tot apunta a pensar que l’escola no satisfà les necessitat de l‘adolescent I no només a causa del reclam que rep des de l’exterior de les seves parets, sinó també per que l’escola, hores d’ara, no proveeix els elements conceptuals que el posin en situació de repte personal a superar en l’exercici de la seva capacitat per comprendre. I no només com a vehicle de la seva promoció dins de la cinta de transport acadèmica. Vers un millor treball; potser millor o  simplement més ben remunerat.

Per a mi el fracàs escolar va molt més enllà del que indiquen les estadístiques en ordre a l’abstencionisme i l’abandó. El situo també en  el fet de  que tot  haver superat les proves amb èxit, a un molt  elevat nombre dels alumnes no se’ls hagi  despertat el gust per aprendre. Que no s’hagi produït en ells allò que ens explicava l’Angeleta Ferrer referit en aquest cas a una experiència de camp. I doncs que, davant una rasa oberta a peu de carretera on havien quedat ben clarament exposat uns estrats geològics, ens feia observar-la atentament - amb l’auxili d’un dibuix - que ens demanava de fer amb cura,   per tal en ens fixéssim en el que se’ns mostrava ull nu --  i que, afegia, podíem  llegir com a  fulls d’un llibre d’Història de fa milions d’anys .

Davant el tall geològic, mentre dibuixàvem, ens parlava de les Eres Geològiques I desprès, dirigint-se a nosaltres, que aleshores érem tot  just  aprenents de ensenyant ena deia:  “quan el noi s’hi ha fixat bé, ni que sigui una vegada, ja quedarà emmetzinat per sempre més.” Ja mai  restarà indiferent en front a una estructura semblant que se li posi davant en  les seves caminades i els seus viatges ”