Sovint penso, i ara amb motiu de la Pandèmia encara amb més insistència, que és ben veritat això que resa el títol de la cançó dels Beatles. I en observar els alumnes adolescents, el seu capteniment, la seva arrogància dins les seves mal dissimulades inseguretats i temors, hom no pot sinó sentir una mena de tendresa que no és tant el fruit d’una nostàlgia, que podria equivaldre a carència, sinó d’una mena de complicitat en la mesura que ens porta a evocar allò que també es va donar en nosaltres a la seva edat i que es segueix repetint per generacions, tot i que les circumstancies siguin unes altres.
Potser que tot plegat sigui a
resultes de la necessitat de protecció amb la que naixem, fruit al seu torn de
un fenomen de neotènia de caràcter acusat. A partir d’aquest moment i desprès
ja sempre, per sempre més, pendents de cobrir unes necessitats afectives més
enllà d’aquelles d’estricta subsistència, de qualitat més fina,
espirituals podriem dir
Els micos que s’alleten del
biberó d’un maniquí de filferro tornen, un cop
satisfeta la gana, al peluix que no els dona altra cosa que un
assentament càlid: té la carcassa de filferro recoberta de cotó. L’experiment
no ens explica com desenvolupa el seu afecte, un cop és adult, aquell infant de
mico criat en aquella dicotomia.
En canvi – paradoxalment? - sí
que tenim constància de moltes persones
adultes que mereixen respecte i fins admiració pel que ha estat l'obra de la
seva vida i que van tenir una infància difícil, que van ser criades en condicions
desfavorables tant en l’aspecte físic com emotiu. També que en la nostra
història recent famílies benestants i cultes enviaven els seus fills a ser
educats a institucions de condicions de duresa extrema en el convenciment que allò
els faria forts i resistents davant
futures adversitats .
Montaigne aconsella a una mare
gestant que es separi del fill ben aviat, cap els tres anys, li diu; a fi i
efecte que no sigui mimat i pugui
desenvolupar amb millor tremp les seves capacitats. Però Montaigne no viu a
l’Edat Mitjana, aquella etapa de la Història en que la fortalesa física era el primer
requisit per a sobreviure.
I tot i així la societat es
mantenia en un ideari semblant. I fins a períodes més recents, molts infants,
fins pertanyents a famílies riques, eren enviats a internats de condicions molt dures, a risc sovint da
contraure malalties associades a la de una deficient alimentació i al fred. De manera semblant, val
a dir, a com a les classes socials pobres
els infants morien per aquelles mateixes causes. Aquí imposades per la necessitat, no escollides.
El fet però és que Montaigne ja valora la educació de l’Infant
en el sentit de contemplar la seva formació intel·lectual, associada a la del caràcter
I crec que això ens planteja un seguit de consideracions. La primera i més
important el fet que la educació de la ment, del pensament, a través l’estudi,
fos entesa com a part essencial de la formació de l’individu i
que el poder- hi accedir requeria no només d’unes recursos econòmics sinó també
de sacrificis.
Avui, quan l’accés a la formació
de d’intel·lecte és accessible a tothom ens trobem que una bona part el nostres
adolescents, que la reben de manera gratuïta, no semblen apreciar-la com un
benefici personal. Sembla talment com si, un cop garantida per la societat a la
que pertanyen la subsidència bàsica, posessin
tot el seu interès en la carcassa de filferro del cotó fluix; mantenint- se en la dicotomia del petit mico;
talment com si no es tingués consciencia
de que aprendre és també una necessitat
a cobrir , que demana un esforç, un treball, tal volta un sacrifici, tal com,
històricament, la consecució de
qualsevol altre benefici.
Una altra consideració fora la de
preguntar-nos si no hem mal interpretat, el comú de la nostra societat actual,
el paper educador que ha de jugar la família a favor d’una bona formació dels fills; si no hi ha uns
decantació exagerada a favor del seu confort, traduït hores d’ara en consum; la
qual cosa ve a suposar hores de treball
dels progenitors, doncs de temps en
guanyar diners que, potser, s’hauria de dedicar a crear més oportunitats de
convivència real, de relacions personals i de manifestacions palpables de
dedicació i d’afecte.
Això la escola no ho pot fer.
Tanmateix i sigui com sigui que s’hi pugui
donar, l’educació, tal com ens deia aquella gran mestra que fou Àngels
Ferrer és sempre un acte d’amor. I l’ensenyament hauria d’aspirar a anar-hi a l’encalç sense descuidar que el seu
objectiu bàsic és el de transmetre coneixement I maldant per tal que aquesta
transmissió sigui el més efectiva
possible en vistes a la formació
integral del noi; sense oblidar que és en la relació que s’estableix mestre-alumne que es podrà donar la successió natural que va
del respecte a la admiració i que pot arribar a la estima
Cada adolescent s’enfronta al seu
propi procés de creixement i a la superació dels seus dilemes. Sabem ben poc de
la influencia que els factors externs poden tenir sobre la base programada amb
la que ja naixem. Però sí, en canvi, que el haver pogut aprendre a pensar correctament
sobre el medi en que ens trobem en cada etapa d’aquest creixement ens permet salvar-nos de moltes errades i gaudir millor del que ens ofereix i de
les seves avantatges i belleses. Les quals sovint passem per alt. Potser perquè, en el seu moment, no ens han
ensenyat a apreciar-les.
I tot i així sort, encara, que majoritàriament podem gaudir d’un
acolliment – i no tant dicotòmic com el dels pobres micos de
la experiència -- a través una família i una escola. No sempre satisfactoris,
ben cert, però, amb més garanties, en
termes generals, que cap de les altres institucions que se’ns venen a presentar
com alternatives a la seva funció social.
I
cal posar èmfasi en aquest encara: “encara ara” .
Perquè ja comencem a veure què és el que ens
depara una nova Era, ara tot just
estrenada, dominada per Robots.
