18-ON ENS TROBEM

En termes generals crec que ara mateix podem dir el següent dels nostres joves adolescents: el nostre adolescent surt d’una infantesa força ben tractada, dins d’una cultura que en dues o tres generacions ha passat a tenir el privilegi de poder tenir els fills per decisió pròpia més que no pas com una conseqüència imposada, derivada de la pràctica sexual. Aquest canvi ha suposat també un alliberament de la condició femenina i el devem, per damunt de tot, a la facilitat d’accés als mètodes anticonceptius que, en conseqüència, han fet canviar en el nostre imaginari de societat benestant allò que representava la condició d’ infant.  Radicalment, gosaria dir. 

L’Infant ingressa a l’Escola amb unes característiques que no tenen precedents - en general són més manaires que obedients -  i allí adquireix unes pautes de relació amb els altres que d’alguna manera els imposen uns límits necessaris però que, al seu torn, els priven d’unes possibilitats d’aprenentatges que podrien rebre dels espais domèstics, familiars i d’espais oberts adequats. En la lectura del pensament contracultural aquelles pautes que s’adquireixen via institucional són de fet limitants pel que fa a la formació de la persona. En la seva obra “The Wall “ Pink Floyd  escenifica aquesta tesi mostrant la desfilada d’uns nens que, vestidets amb bata de ratlles, ingressen en una maquina, que vol significar l’Escola, de la qual surten  agafadets  de la mà, convertits en un enfilall de salsitxes.

Per altra banda, assistim a un nombre creixent de famílies preocupades per la formació acadèmica dels seus fills dins un ordre jeràrquic d’interessos que posa en lloc preeminent el que puguin accedir a un bon lloc de treball; la qual cosa ve a significar que sigui ben remunerat i/o s’acompanyi d’un status socialment ben valorat. Una bona part d’aquestes  famílies esmerça els mitjans econòmics que calgui per tal d’aconseguir aquesta formació I crec poder afirmar des de  la meva experiència que, a casa nostra,  hi va haver una etapa, que podríem situar en la dècada dels ’70- ‘80 del segle  passat en que una bona part de les famílies amb interessos intel·lectuals més amplis que els estrictament crematístics van fer confiança que l’Ensenyament Públic podia cobrir aquest doble objectiu i hi van adreçar els seus fills.

Això desprès no va anar  així.  I malgrat  que el treball escolar d’ençà la Llei Villar- Palasí va mantenir un molt bon nivell de qualitat - tant pel que feia a estudis d'EGB i de BUP com de Formació Professional -  amb la implantació de la Logse els anys ’90 l’Ensenyament públic va perdre el prestigi acumulat i el seu alumnat  va venir a ser condemnat a una  condició d’anorèxia intel·lectual de la qual encara avui  en patim les conseqüències.      

Entorn a la etapa biològica de la pubertat els nostres joves ingressen en una categoria social o estadi que equival a la condició d’estudiant. Això també és nou, perquè fa també només dues o tres generacions la categoria d’estudiant era quelcom viscut o entès com un privilegi. Avui per una  gran majoria de joves estudiants aquesta etapa és viscuda com una mena de tràmit obligatori equivalent al que seria abans la “Mili” o a treure el carnet de conduir; és a dir, com un requisit indispensable per a d’ingrés en el mercat laboral. Així que allò que podria ser interpretat com un benefici social a favor de l’adquisició de coneixements, que millorés la formació personal de  l’individu, passa a ser llegit com una imposició per part de la societat moderna, el funcionament de la qual exigeix una massa critica de gent suficientment preparada per a unes determinades tasques  laborals .  Estrictament.  

Les reiterades Reformes que han intentat apedaçar un Sistema Escolar del tot  incongruent, van posant  noves  peces al col.lage  inicial, aquell que arrenca de la Logse  i amb la pretesa intenció de superar  la evident deficiència en la formació intel·lectual dels nostres joves,  en lloc de millorar  la qualitat dels recursos  a emprar,  el que fan és  inventar-ne uns de nous, sota inspiració del tipus emotiu-psicològic-neuropatòlogic, que substitueixen les matèries tradicionals i imposen unes dinàmiques de treball totalment improvisades, d’objectius i continguts ambigus i per a les quals no existeix cap garantia de bons resultats  objectivable.

El resultat és un desconcert general que costa de jutjar atesa les bones intencions que proclama. La qual cosa no ens evita la sospita que no es tracti, en realitat, una estratègia gremial per  tal de donar llocs de treball a la massa d’excedents titulats en aquestes noves especialitats acadèmiques. El tipus de formació que rep el nostre jove-alumne, avui estudiant de la ESO, adquireix un caràcter de tràmit laboral que, justament pel seu caràcter de tràmit, no atén el desenvolupament de les capacitats reals del jove i que  té una càrrega de caràcter virtual molt gran; molt per davant del que li hauria de procurar la assimilació de conceptes per la via de les pràctiques de taller, de laboratori i de camp adequades.

Els besavis dels adolescents actuals, no coneixien l’adolescència o la deixaven tan punt es posaven a treballar de manera responsable; fins l’extrem que a vegades contribuïen a mantenir la pròpia família. Això encara és així per molts dels nostres immigrants, només que en l’escolarització obligatòria dels seus fills ja passen a formar part, automàticament, de la condició d’estudiant cobejada pels seus pares.

Això suposa un ampli ventall de situacions que els sociòlegs tracten de interpretar, amb més o menys èxit i dels que el món escolar ofereix una cantera a penes explorada 

El que ens ateny directament als docents, però, crec que, a banda de les dificultats que deriven de factors sociològics concrets - que penso que es podrien abordar des de metodologies compensatòries, adients a cada cas- és el fet que es troben davant una  desafecció generalitzada per part dels joves alumnes a aprendre, a adquirir coneixements  per gust, per curiositat respecte al fet cultural que ens ha portat on som ara, on ens trobem en aquests moment i els seus precedents. El que aquesta desafecció, aquest franc desinterès es doni en tants de casos, dins una mostra tant enorme com la que suposa el col·lectiu de joves escolaritzats - beneficiaris directes com són, teòricament, d’un ensenyament obligatori i gratuït-  constitueix al meu entendre l’autèntic fracàs escolar. 

El docent, avui, es sent lligat a obeir una parafernàlia burocràtica que entorpeix aquella labor de relació mestre-alumne que es troba la base de qualsevol procés d’aprenentatge efectiu. Però això no tindria perquè ser així si hom estès plenament convençut del que de debò li convindria ensenyar  als seus alumnes.

Una  autèntica Reforma hauria de consistir en un retorn a les formes de treball escolar basades en el pragmatisme, el treball en aules i tallers  que no siguin mers entreteniment del temps sinó que ocupin per igual les mans i les ments, de manera intensa i no amb la metodologia dels Esplais;  les sortides freqüents i ben preparades fora l’aula i, sobre tot, a la Natura i al món rural.

Aquella  parafernàlia burocràtica que avui ofega el treball pedagògic dels Centres Escolars, a la espera de ser abolida  hauria de ser de ser desobeïda  en la mesura  que impedeix o simplement entorpeix unes formes de treball que han demostrat palesament la seva bondat; de les  que en tenim referències sobrades encara que hagin durat poc temps i mai aplicades, malauradament, de manera generalitzada. 

El jove adolescent, a través el docent, hauria d’entendre que els coneixements són elements valuosos en la seva formació personal, que es poden incorporar de manera interessant en la seva manera de pensar i ajudar-los així a ser millors persones. Millors encara del que ho podrien ser de manera espontània.

Estic sempre pensant i doncs i referint-m’hi de manera recurrent a les etapes més joves dels nostres adolescents; aquella etapa en les que el interès dels adults hauria de centrar-se en la seva formació integral;  en  fer-los adquirir l’hàbit del bon raonar, la qual cosa hauria d’anar per davant  de fer-los aspirar  a un ascens social .

I pensant també en el del docent en concret, en el seu  guiar i acompanyar l'alumne a buscar i seguir el seu propi camí. I retrobar-hi,  a cada pas, a Machado.

 Perquè aquesta és la seva tasca.

“Tasca sagrada, la del mestre“. tal com ens  deia el poeta  Ventura Gassol.