17-ADOLESCENTS

Cita en versió bilingüe del poema “Dialogo entre yo y el alma “  de W.B. Yeats: ..... “soporta ese trabajo de crecer; la ignominia de la adolescencia, las zozobras del adolescente transformándose en hombre;  el hombre no formado y su dolor enfrentado a su propia torpeza”    

L’adolescent busca fer-se un espai propi. Cada u parteix d’una realitat personal que és única i ell/a ho saben, i és per això mateix que li cal inventar-se. Allò que rep de la família, de la tribu a la que pertany, li dibuixa els paràmetres bàsics: la llengua i el paisatge propis; així com li confia, com a necessitat peremptòria, el deure d’adquirir unes habilitats, unes destreses, uns coneixements que formen part constituent d’allò que entenem per cultura.

Aquests sabers, al seu torn, formen part d’un llegat històric que hom ha de fer rendible d’acord amb les seves aspiracions. Però també, amb el que creu o pensa que la comunitat a la que pertany, espera d’ell. I això, al seu torn, segons les seves capacitats i possibilitats, que són de molts ordres. Per començar biològiques, perquè tal i com assenyala Steve Pinker, en néixer no som pas una “tabula rasa”.

També ens marquen i molt, les circumstancies ambientals que són les que són, però que ens enfronten, ja d’entrada, al repte de la superació; des del mateix moment que acceptem, per tal d’avançar, aprendre a caminar en lloc de fer-ho a quatre grapes.

La biologia i la narrativa tant com les mitologies i religions ens il·lustren abastament sobre la amplitud dels efectes d’aquest fet, que, en totes les  cultures troba una expressió paradigmàtica en les histories de “iniciació.”  

Hi ha un fons biològic que sembla romandre des de sempre i un altre de més accidental o temporal que, en tota forma cultural humana, acaba per adquirir més pes que aquella, afectant les conductes tant personals com socials tot i manifestar-se en formes diverses.

“Cada individu és un món” i des del moment que n’adquireix consciència, cada individu s’ho reconeix  i ho gestiona com pot i com sap.

És per això que considero molt arriscades – a part  de pretensioses – les  propostes escolars que pretenen influir el caràcter dels alumnes.  I, això, havent-los de tractar en grup i dins els espais tancats, erms, com són els Centres Escolars i que, molt sovint, són viscuts pels nostres joves com autèntiques gàbies- Dins aquest àmbit on les activitats resten tan limitades, no es pot esperar que la comunicació sorgeixi espontània i doncs la transmissió de coneixement que hi hauria de trobar el substrat, no en resulti empobrida a causa del propi escenari de treball.

Hom hi aprèn tanmateix, perquè la ment jove aprèn de tot i arreu,  però el que hi aprèn, sobre tot, és a elaborar un discurs explicatiu que no necessariament és recolze en la comprovació dels fets que exposa. Això va ser així  en els segles passats, abans que els coneixements que avui aporta el mètode científic en l’estudi de les Lleis Naturals prenguessin la importància que tenen ara; coneixements i habilitats que van anant  prenent el relleu a d’altres formes de coneixement que  tenen també el seu origen en la Filosofia. I a tot això, el lent aprenentatge que fa la Humanitat vers el discerniment dels que és o no és real.

No és també d’això del que tracta Cervantes en el seu  Quixot ?

L’altre gran risc que vivim en el present és el de confondre el pensador amb el “tertuliero “. I aquest és un altre dels grans reptes a abordar des de les aules. És potser per això que Herman Hess en la seva obra “El Joc de les  Granisses” propugna una mena d’utopia en la que l’ensenyament es centri prioritàriament en les Matemàtiques i la Música més que no pas en el discursos teòrics .  

Per altra banda, els coneixements com a factor de influència sobre els hàbits i els comportaments d’altri, doncs no aplicable a hom mateix,  requereixen unes condicions de transmissió molt específiques les quals, sembla ser, troben la seva millor aliada, cara a la eficiència, en el paper d’acompanyant de qui els dispensa. I per mitjà d’accions concretes, oportunes, des de la competència i la convicció, dirigides a aquesta finalitat.  

A la escola actual crec que es parteix de la confusió sistemàtica entre el que és educar i el que és ensenyar. I de negar la evidencia de que en les etapes iniciàtiques el jove no aprèn des de la passivitat mental. Així que poc hi fa, cara als resultats, que dels pupitres d’abans passem ara a les cadires col·locades en semi cercle, i en rellevar la classe magistral per un col·loqui permanent sobre no importa què i que s’ocupi tant de temps en manualitats que no requereixen una aplicació seriosa. La permanència  a l’aula potser que resulti més amable però no garanteix un millor aprenentatge. Ni tant sols és garantia de que resulti un entreteniment per alumnes adolescents, molts dels quals passen ben aviat a ser conscients de que pateixen un enclaustrament en el que perden el temps.

Perquè, hores d’ara, ja no es tracta simplement d’estimular la capacitat de diàleg sobre no importa què i sense massa fonament, sinó d’ajudar a entendre millor el que constitueix el món a través del raonament. També, per això mateix, interpreto com a estafa pública, institucional, el fet que resulta de que els nostres sistema escolar cedeixi el temps necessari per a fer aquells aprenentatges que demanen l’exercici de la racionalitat -per tal d’evitar el tractament subjectiu i superficial dels temes bàsics- i el cedeixi  a favor del tractament de qüestions tant complicades i delicades, tant abstractes, com són ara “l'educació en valors “, “la gestió de les emocions “  i altres propòsits semblants .

En primer lloc, perquè caldria saber quina autoritat moral atorga l’alumne al docent de torn; però també, perquè es roba a aquest alumne l'oportunitat de que poder ajudar-se, ell mateix, a argumentar de manera més objectiva i doncs més fiable, davant  unes opcions ètiques oposades a unes altres.

En retrobem aquí amb aquell bell exemple  que ens dóna  T. Dobzhansky al seu article  “Nothing in Biology Makes sense Except in the Light of Evolution “on queda  clara  la unicitat de la espècie humana a despit de les diversitats físiques i de costums i doncs  en front a les tesis racistes.  I potser  més directament encara  en l’article de la premi Nobel  Rita Levi titulat “La raó és l’únic recurs”.  

El treball dirigit a educar la ment, quan es fa bé,  ho fa també a favor de la bellesa de les coses i fins de la bellesa dels propis conceptes als que accedim per l’exercici del raonament. Perquè aquest no està renyit  amb l’assoliment de cap mena de valors, sigui quin sigui  el sentit que se li doni al terme. Res no confirma que el treball didàctic seriós resti oportunitats que estimulin  la sensibilitat de l’alumne en front al que és bo i al que és bell.  Tal com mai ho han deixat de fer  les experiències pedagògiques més reeixides que coneixem i que són aquelles que han optat per treballar els camins del raonament molt per davant del discurs sobre qüestiones opinables. 

Tot apunta a pensar que l’escola no satisfà les necessitat de l‘adolescent I no només a causa del reclam que rep des de l’exterior de les seves parets, sinó també per que l’escola, hores d’ara, no proveeix els elements conceptuals que el posin en situació de repte personal a superar en l’exercici de la seva capacitat per comprendre. I no només com a vehicle de la seva promoció dins de la cinta de transport acadèmica. Vers un millor treball; potser millor o  simplement més ben remunerat.

Per a mi el fracàs escolar va molt més enllà del que indiquen les estadístiques en ordre a l’abstencionisme i l’abandó. El situo també en  el fet de  que tot  haver superat les proves amb èxit, a un molt  elevat nombre dels alumnes no se’ls hagi  despertat el gust per aprendre. Que no s’hagi produït en ells allò que ens explicava l’Angeleta Ferrer referit en aquest cas a una experiència de camp. I doncs que, davant una rasa oberta a peu de carretera on havien quedat ben clarament exposat uns estrats geològics, ens feia observar-la atentament - amb l’auxili d’un dibuix - que ens demanava de fer amb cura,   per tal en ens fixéssim en el que se’ns mostrava ull nu --  i que, afegia, podíem  llegir com a  fulls d’un llibre d’Història de fa milions d’anys .

Davant el tall geològic, mentre dibuixàvem, ens parlava de les Eres Geològiques I desprès, dirigint-se a nosaltres, que aleshores érem tot  just  aprenents de ensenyant ena deia:  “quan el noi s’hi ha fixat bé, ni que sigui una vegada, ja quedarà emmetzinat per sempre més.” Ja mai  restarà indiferent en front a una estructura semblant que se li posi davant en  les seves caminades i els seus viatges ”