3-L'ESCOLA

L'Escola és la institució a la que la nostra societat delega la tasca de proveir els ciutadans  -en principi els més joves- d'aquells sabers que garanteixin una seva incorporació adequada a la comunitat dels adults, mantenint-ne així, tant el funcionament com la continuïtat d'uns valors en el temps. Sembla que això és el que s'espera de la seva tasca.

De manera que no sembla erroni suposar que els seus objectius tenen un doble interès: per una banda la formació de l’individu i per una altra el manteniment de la comunitat que subvenciona la institució, procurant-li el relleu dels agents. Així com que de la inversió dels recursos emprats, tant siguin públics com privats, se’n derivi un bé comú, general.

Crec que és en aquest sentit que la seva funció es pot considerar un garant en vistes a la transmissió d’uns coneixements que són necessaris tant per a l’ individu com pel que fa a la continuïtat de la cultura de la que forma part.

Això no obstant, tots sabem que en la historia d’Occident que és la nostra i no massa reculada - i ara mateix, en ple s. XXI per a una gran part d’altres pobles del món - són molts els infants i joves que no tenien –no tenen encara - accés a l’escola entesa amb el caràcter institucional que aquí li donem actualment i que fem equivalent a la d’un servei públic de primera necessitat.

Em sembla evident que l’Escola així entesa centra la seva funció en fer efectiva la transmissió de coneixements de manera expressa i organitzada, emprant els medis i recursos més adients. En aquest sentit es pot dir que ha existit des de molt antic, si bé destinada a una minoria i que és en ella que s’ha pogut recolzar la transmissió d’uns determinats sabers. I també que ha estat gràcies a ella que s’han pogut difondre més enllà dels límits en que s’han pogut gestar aquells sabers.

No costa gaire reconèixer que la història de l’Ensenyament precedeix de lluny a la de la Escola entesa com a institució. Tota societat malda per que les noves generacions s’integrin en un sistema determinat, tant de producció de béns com de costums. I sap que per aconseguir-ho cal un exercici de comunicació, un treball de transmissió d’unes destreses que els adults ja coneixen I que els infants i joves han d’aprendre.

Això en ve de lluny i fins podem pensar que no ens és exclusiu als humans. La ciència de la Etologia dóna compte d’aquest fet d’una manera magnifica; aplicada en principi a la vida animal, però que a mesura que com a ciència avança en els seus coneixements ens ha vingut a revelar les arrels dels aprenentatges inicials, en especial a través la imitació. I que després, sobre tot d’ençà la formulació de Edward O.Wilson del que constitueix la Sociobiologia, ha vingut a ajudar-nos a entendre millor els comportaments grupals, de la transmissió cultural en comunitats..

El fet que considero cabdal, en la nostra vida social - d'ençà la acceptació del paper determinant que juga l'escolarització en la formació dels infants i els joves - és que provoca un distanciament del món real que els envolta i això és així en la mesura que l'estudi no s'aplica a entendre millor aquest món circumdant sinó que posa entre ell i l'alumne un filtre, que progressivament n’ha espessit el tramat i que es materialitza d'entrada en les parets de l'aula.

Si fem un repàs de l'Escola ja entesa com a institució, ni que sigui a grans trets, ens podem fàcilment adonar de com el seu caràcter respon fil per randa a les necessitats de la societat que la manté com a tal. Algú ha dit que n’és un fidel reflex. I no està tant clar que respongui a les de l’alumne

Resulta apassionant i molt instructiu el aprendre, més encara i des de l'Antropologia, com cultures que ens han precedit i de les que en som més o menys directament hereves – molt en especial de la grega - entenien la activitat de ensenyar de manera expressa – i no incidental - com quelcom que no atenyia a la majoria de la població. Aquesta hi vivia aliena. És més, la escola filosòfica es dividia entre els que veien la transmissió de sabers com un exercici social de caràcter altruista i els que, a canvi de fer-ho, obtenien un tipus de remuneració. D’aquí ve el sentit pejoratiu que acostumem a atribuir als sofistes, aquells filòsofs que cobraven per ensenyar.

Beneficiaria del progrés

Fins ben avançada l'Edat Mitjana a l’escola només hi tenen accés uns pocs i quasi sempre a través d'institucions de caràcter marcadament eclesial. l el saber fora d'aquest àmbit de poder religiós, intel·lectual, sovint perseguit o anatemitzat. Podríem dir que l'Ensenyament entès com a exercici lliure de transmissió de coneixements- pel que fa a la seva transmissió directa en forma de habilitats, tècniques i doncs de caràcter eminentment pràctic - responia a les necessitats de subsistència de la majoria de la població i doncs de productivitat de la societat del moment ; l'àmbit de caràcter teòric era reservat a una porció molt reduïda de ella, una elit, podríem dir, si la valoració de les activitats a les que hom dedica la major part del seu temps considera les activitats de caràcter teòric, abstracte, superiors a les del treball manual.

Això em porta a reflexionar sobre el que la nostra escola prioritza hores d’ara i en el que valorava fa uns anys - el de la generació del besavis dels joves actuals posem per cas - quan el fet de poder-se dedicar a l’estudi era considerat un privilegi. I al fet que la major facilitat actual per accedir-hi no hagi suposat el manteniment d’aquella percepció de l’estudi com a privilegi; ni al fet de que en la pràctica, el model logístic a penes hagi canviat; la institució s’ha mantingut pràcticament intacta pel que fa a calendaris anuals, disposició dels espais de treball, franges horàries - les unitats d’una hora per exemple- I successió d’etapes. Nivells o graus, més d’acord amb normes de caràcter administratiu que no pas més convenients als resultats a desitjar.

Hores d’ara el que em sembla irrebatible és que la ideologia dels grans pedagogs que han existit, no pas de titulació, sinó d’obra - en el passat tant remot com més proper com ara Ruskin, W .Morris i tota la nostra brillant tradició pedagògica del primer terç del s. XX resulta coincident a l’hora de insistir en la necessitat del treball amb les mans en les etapes més tendres de tot aprenentatge. I a més, la més influent aportació de Piaget, ho ve a certificar.

Sembla fora de dubte que els èxits més notables en Ensenyament al nostre país en el primer terç del s.XX s'aconseguí de l'aplicació de la filosofia pragmàtica que busca un equilibri harmoniós entre l'ensenyament teòric i el manual. 

Pel que sembla ser, la escola tal com la concebem avui encara, neix de d’interès d’uns frares escocesos dels s.XVII per treure de la misèria cultural la gent senzilla del seu entorn. Hi ha però precedents molt anteriors per part també de comunitats reduïdes. Aquesta és la missió que avui encara pot tenir en geografies a les que no arriba l’alfabetització. Però en la nostra, el fet que ja d’entrada tingui caràcter institucional, acompanyat de la circumstancia de que els sabers acumulats per la nostra societat siguin tants i tants sembla haver-nos conduit a una interpretació de la seva funció bàsica, que considero esbiaixada de la d’aquella original. Si no en teoria sí en la pràctica. 

Aquest fet pot semblar normal, fins a cert punt inevitable en la mesura que els fenòmens tant naturals com socials tendeixen a fer-se més complexos amb el transcurs del temps. Però això no explica que ens costi d’admetre el fet que la funció més bàsica de tot l'ensenyament – aquella de proveir elements que ajudin a l’Infant a conceptualitzar el que percep- es realitzi en la pràctica tant mediatitzada per mil i un elements aliens a aquesta funció que, finalment, és sempre la mateixa, amb o sense l’auxili de l’escola i que suposa ajudar a desenvolupar les seves capacitats de comprensió del món d’acord amb la situació real que viu l’Infant des de la seva geografia i dins la seva comunitat.

Allò que cada generació ha d’aprendre pot ser molt més que en la generació anterior. De fet ho és. Però allò que hauria de proveir una formació escolar bàsica en vistes a una millor comprensió del món, hauria de seguir sent també molt bàsic, clar i tant ben assolit que permetés avançar amb peu segur, vers el que ofereix el món modern sense adherències innecessàries que puguin entorpir la compressió dels fets, tal com són. La capacitat d'aprendre és inherent a a vida , una necessitat bàsica en tot animal com ho són l'alimentació i el sexe. Així que ja des de les bases caldria assegurar que l'Infant aprengués allò que li convé saber de manera clara i directa. I no a través les lectures que els adults que ens dediquem a ensenyar en puguem fer des de la nostra perspectiva, forçosament subjectiva.

Ens consta, a més, que la capacitat d'aprendre conceptes nous, tal com la de qualsevol habilitat que vulguem considerar depèn d'unes facultats que s’han d’exercitar si es vol fer- la créixer, com és ara la oferta de models a imitar, la observació curosa, aliment de la curiositat, la repetició insistent d’allò del que és necessari disposar com a eina de treball, la memorització, que permet les connexions neuronals que d’altra forma resten inactives o disperses.... les facultats mentals, en fi, per les que s’exercita el nostre cervell , des de sempre i que no ens consta que hagin canviat.

I que trobem a punt, disposades, en cada nova promoció d’infants i que se’ns ofereix als docents també com a nova, per estrenar pel que fa a uns sabers bàsics que a ells encara el són desconeguts. I per això mateix, amb la mateixa frescor amb que s’ho van proposar aquells monjos i/o la il·lusió amb que encara avui s’emprenen campanyes d’alfabetització a països pobres.

I l’exemple magnífic que ens ha llegat aquell moviment de mestres de la Segona República recorrent els pobles perduts de la Península amb la idea de transmetre cultura i inspirat en els principis de la ”Institución Libre de Enseñanza.” La labor de transmetre coneixements és quelcom que es basa en la comunicació i quan aquesta s’estableix com a diàleg, esdevé quelcom d’extraordinari, quelcom que molts avis, encara avui - no cal que hagin estat docents d’ofici- poden experimentar en contacte amb els néts, preferentment si encara són infants.

La meravella de constatar

Més d’hora o més tard, resulta fàcil de constatar com, en general, aquests moments màgics es produeixen sobre tot en ocasió del contacte físic directe, compartit amb el medi proper, sigui a través la manipulació, la pràctica, acompanyada d’un comentari oportú, sigui per immersió en escenaris en els que el que més compta són sens dubte les sensacions, la percepció i els sentiments que congria la situació però de la que el docent ha d’aprendre a encaminar, a guiar la observació; més en profunditat que la espontània

Crec que això el mestre ho aprèn a fer en base als coneixements que pot aportar al respecte. I sobretot oportunament, més enllà de la simple mirada a la curiositat anecdòtica i donant elements que predisposin a una interpretació; no necessariament immediata però sí ben fonamentada a traves els coneixements que li han estat transmesos en aquell lloc i moment.

Com també resulta fàcil de constatar que en la escola actual això passa molt rarament i que la realitat circumdant, tractada de manera pràctica, sensible, observada com a font de coneixement, resta del tot absent del treball escolar. I això, tot i que tenim constància de que les realitzacions més notables, per reeixides, d’experiències escolars precedents han estat sempre inspirades en la filosofia pragmàtica de John Dewey i pensadors afins.

Pel que fa a al Història de la institució Escolar ens convé tenir present que és quan els medis de producció canvien - la qual cosa ens arriba de manera dràstica amb la industrialització - que els poders mostren interès en preparar la població de manera que puguin adequar- la a la realització de treballs i oficis nous, que exigeixen un altre tipus de preparació a fi i efecte que seu treball resulti rendible. I així ens arribà el temps en el que l’analfabetisme resulta insostenible per al manteniment d’una societat que ha assolit unes determinades fites de progrés a través, sobre tot, de l’ús d’un determinat tipus de màquines.

Encara que això és arxi-sabut i resultat d’estudis i treballs molt seriosos- que mereixen lectures més acurades que aquesta caricatura de resum que jo acabo de fer- no puc deixar de interrogar-me sobre el perquè, arribats al punt on ens troben ara, aquella pretesa confluència de interessos deixa de funcionar per una de les parts implicades en el contracte: el perquè una molt elevada proporció de joves abandona voluntàriament els estudis als que té un tan fàcil accés; tot i a risc de resultar-ne personalment perjudicat

Aquest desafecció pel sabers que procura en les seves bases la Institució Escolar és un fenomen realment nou, xocant, paradoxal i, en tot cas, un símptoma ben eloqüent del seu fracàs com a Institució.

La societat ha encunyat la denominació de NI NIS – ni estudies, ni treballes- per als joves que abandonen els estudis bàsics i encara no tenen accés al mon laboral. Són l'element visible d’aquest fracàs. Però no és el seu, sinó el de la Institució Escolar sencera. I doncs de la Societat que la manté.