7- EL NOSTRE SISTEMA ESCOLAR

En el nostre sistema escolar sembla talment que estem passant per alt dos principis dels que ningú gosaria dir que no són bàsics en la seva funció i que, tanmateix, a l’hora de gestionar-lo, no es tenen a penes en compte. Són un duet indissociable: per una banda, el sistema es fa càrrec del servei que representa tant en costos com organització la formació dels seus infants i joves; per altra, a canvi de sufragar el sistema, aquesta societat rep els beneficis que resulten d’aquella formació i que assegura que aquests joves aprenen el necessari per tal de poder prendre el relleu del llocs de treball, dels nínxols laborals que mantenen en funcionament el sistema social sencer i doncs, dins el qual, el servei de l’ensenyament pot ser entès com un subsistema.

Per l’altra banda i en la mesura del paper tant rellevant que la formació acadèmica ha assolit en la nostra societat, fora d’esperar que el Sistema Escolar aportés als estudiants aquells recursos sensibles i eines conceptuals associades que els permetessin una lectura fonamentada del moment que viuen i els fessin hereus conscients de la cultura a la que pertanyen 

El funcionament del sistema social sencer ha respòs des de sempre a unes lleis que en part venen imposades per les lleis naturals - per que ara per ara no ens podem sostraure de ser Natura - i en part per les que nosaltres mateixos, com a humans, hem establert i que en bona part deriven de la manera com hem anat desenvolupant recursos propis que ens permetien una explotació dels recursos naturals a favor nostre. Som, sí en aquest sentit, essers intel·ligents: “una curiosa casta de simis” que deia Margalef 

També d’ell podem obtenir una explicació tant breu com eloqüent del que ha representant la evolució de les societats humanes a tenor de la conquesta de les fonts energètiques que són a l’origen de tot. Imprescindible la lectura el darrer capítol del llibre “ Ecologia “ que el 1981 l’ Editorial Planeta va piratejar d’articles dispersos seus.- Les lliçons que ens dóna la Història són moltes, riques i variades però tenen en qualsevol lloc geogràfic on les estudiem aquest mateix substrats bàsic, la qual cosa sempre ve també acompanyada d’una complexitat extraordinària de relacions, que s’estableix entre tots els elements en joc i no necessariament en resposta a les necessitats de subsistència –tant de l’individu com de l’espècie– sinó a motivacions d’altre caràcter que, per mor de la brevetat podríem dir espirituals i sobre els quals pesa tota aquella varietat i riquesa de esdeveniments socials que ens expliquen, potser millor que la Historia de les Civilitzacions, l’Antropologia i l’Etologia i que la Sociologia malda per interpretar a l’alçada dels nostres temps.

Tot això i per separat - amb més o menys de detall segons l’entorn i la circumstància -es suposa que ha de formar part dels coneixements pels que l'escolarització hauria de despertar interès en els joves estudiants. Un Interès, progressivament centrat en el que més endavant pot ser l’eix de la seva funció social. Per que avui dia les possibilitats d’accés a les fonts amb les que cobrir les parcel·les d’interessos despertats són tant i tant abundants i de fàcil accés per a qualsevol persona interessada, que el que resulta més necessari és donar unes bases que fonamentin la jerarquia en la que ordenar la importància d’aquell interès despertat; la qual cosa no entenc com es pot desvetllar raonablement en absència d’un mínim de coneixements que en facin possible el posterior conreu.

Disposem hores d’ara de tot un univers on acudir per a instruir-nos sobre no importa què, que ens pugui interessar. Això està molt clar. El que no ho està tant és que la solidesa en el raonament, el bon criteri sigui el que orienti les opcions a prendre a l’hora d’escollir.

La comprensió d’uns fets, per basics que siguin, sempre demana d’un treball mental. Fa dues generacions la majoria de les joves en podien adquirir el seu domini del contacte directe amb el món real, a través el seu treball, per bé que manual, que no fos de caràcter embrutidor. D’aquí l'apologia que fa del treball artesanal en William Morris i que ell va portar a la pedagogia exemplar. Avui això no sembla ser possible.

I tanmateix no deixa de ser inspiradora d’una vida social més sana de la que els nostres joves viuen ara mateix; tal i com ve a defensar de forma tant convincent Michel Houellebecq al seu llibre “El mapa y el terrritori “

A més, ara mateix, assistim al fet que el coneixement mínim necessari per tal de no ser un analfabet del teu temps, ja no depèn en forma prioritària del que es desprèn de la cultura escrita tal com la vam aprendre les darrers generacions de la nostra societat occidental. I que el que li proveeixen altres fonts de coneixement, més enllà dels que procuri la experiència personal, passa a ser en un format del tot virtual que l’allunya encara més del contacte amb la realitat de caràcter pràctic, tàctil, que implica la participació de l’individu com una unitat.

Crec que resulta ben difícil que amb un aprenentatge precoç d’aquesta manera virtual de tractar la realitat, el jove es pugui sentir hereu d’una determinada cultura; ni tot just arribi a reconèixer-se formant part d’una realitat, la que viu ara, però que tanmateix té uns precedents. És lícit doncs preguntar-se si l’escola no hauria de donar unes bases que permetessin a l’individu una comprensió de la realitat en la que viu, d’arrels naturals i culturals més comprensibles, i això molt per davant d'ensinistrarlos en el domini de les tecnologies que dominen el món laboral actual i que per això mateix, perquè formen part d‘un context ineludible, aprendran sí o sí per necessitat. Tal com aprenen de fet tots solets dirigits al seu oci.

Potser és hora que el model d'Ensenyament que patrocina la nostra societat giri una mica els ulls enrere i dediqui més esforç a mantenir viu aquell seu interès inicial en capacitar l’individu per a la comprensió del seu temps, més que no pas per a prepararlo útil per a mantenir el seu propi funcionament social.

Crec que és William James qui considera que l’home sempre actua partint d’una doble creença. Una en allò que fa i el realitza poc o molt personalment, altra, en allò al que és capaç i es permet d’aspirar.

A la vista del que avui dia sabem dels nostres parents antropomorfs resulta molt interessant reflexionar sobre i si, també els animals socials, en la mesura que són capaços de comportament raonats i altruistes, participen d’alguna manera d’un modus de viure que depassa la resposta a un interès immediat. Això als docents ens hauria d'ensenyar a ser més humils respecte al que podem i no podem aspirar a fer per tal d’ajudar a que els comportaments dels joves tendeixin a millorar el del conjunt de la comunitat. Pot ser el “Hey Jude” dels Beatles vagi per aquí.

Servei públic a la fi

Des de la voluntat educadora que cal esperar de tot decent honrat està clar que allò que resulta ineludible en la seva tasca és proveir el grup de joves que li ha tocat en sort acompanyar a fer uns aprenentatges, guiar-los a adquirir bons models, no només adequats i/o convenients, sinó també prou atractius com perquè s’animin a imitar-los.

Però sobre tot, entenc, per tal que puguin tenir accés a aquells models que no es prodiguen en el medi, menys encara avui dia, inundats d’efectes dels mitjans de comunicació i que els permetin fer un tast prou substanciós d’allò que la nostra societat no procura espontàniament a través les activitats quotidianes. I que tanmateix constitueix la base del que hem vingut entenent durant segles com a valors culturals. Sembla doncs que aquesta seria la gran funció a realitzar per part de la nostra actual escola bàsica.

Amb els anys, d’acord amb la ideologia imperant, el servei públic que representa la Institució Escolar passa a auto-definir-se com “d’Instrucció Pública”, “d’Ensenyament”, “d“Educació”… titulació per la qual sembla anunciar un propòsit progressivament més ambiciós, cara a la formació integral de l’alumnat. Això, però, sense preveure ni aportar els mitjans adients que ho fessin possible; fora de delegar la autoritat de les mesures a aplicar al Sistema, vistes a tant elevat objectiu, a un col·lectiu, el dels Psicopedagogs preferentment, ignorants, per la seva mateixa formació, de les matèries que hores d’ara haurien de constituir el bagatge, ni que mínim, de la formació raonable de qualsevol ciutadà per no ser inculte. Col·lectiu, aquell, la especialitat del qual no respon a cap paradigma precís, ni que es pugui defensar-se raonablement com a propi i que, malgrat això, o potser per això mateix, ha esdevingut el inspirador d’un seguit d’ invents pedagògics que s’han arribat a imposar per Llei.

Sembla que hores d’ara hauria de resultar prou evident el fet que aquest nostre Sistema ha arribat a tenir unes característiques tals que va esberlant de manera progressiva allò que hauria de constituir la base del seu funcionament, la seva raó de ser. O potser s’hauria de dir que ha muntat una bastida d’allò més sofisticada que, en lloc de facilitar, dificulta l’accés a l’edifici per al qual es suposa que ha estat creada.

I que queda una feinada pendent i urgent, a fer, que recuperi el bon criteri per a la tasca docent, la d’ensenyar amb la voluntat de que sigui de vocació educativa La qual cosa no significa, en absolut, tornar a formes d’ensenyaments manifestament periclitades però si de recuperar, canviant-les on calgui, aquelles que ens consta que van ser efectives en la intenció d’una formació de la ciutadania d’acord amb les necessitats culturals del seu moment. La qual cosa es pretenia per damunt de tot, per a Escola Pública.

La reivindicació equivocada

La protesta reiterada del cos docent - de l'escola pública preferentment que és la que s’apunta sense cap símptoma d’autocrítica a qualsevol vaga que proposin els seus sindicats – mai aborda la qüestió de fons que hores d’ara impedeix que el seu exercici pugui millorar. Millorar en el que afecta les metodologies aplicades a uns objectius que han deixat de ser clars i compartits.

El primer dels obstacles prové d’una progressiva burocratització del Sistema que ningú no comptabilitza ni analitza eficaçment. Potser perquè els més indicats per fer-ho serien els sindicats que en resulten beneficiats.

Més important encara, la manca de reconeixement de la inadequada formació dels propis docents en el domini de qüestions bàsiques i de les que són els encarregats de transmetre. Altrament no s’entén com poden acceptar les metodologies de treball i llibres de text i programes informàtics tant immadurs com els que els venen imposats.

En tercer lloc, però no menys important, el que no reivindiquin que la seva tasca transmissora de coneixement i hàbits en raonar, ha d’anar molt per davant a la funció social que suposa la incorporació dels alumnes a una cadena de transmissió que té com a principal objectiu el accedir a un bon nínxol laboral.

M’inclino a pensar que tot això és degut a que l’escola actual no accepta fer-se responsable d’uns resultats que hauria d’assumir; com és ara el de transmetre uns coneixements mínims, però fonamentals en la formació de cada nivell, independentment de que la seva transmissió es faci dins o fora de les aules. I independentment, també, de tota la trama burocràtica que entorpeix aquesta bàsica funció de transmissió. I de cada ú dels elements del conjunt institucional, cada ú pel seu compte, d’acord amb els seus propis interessos gremials, com tan bé es caricaturitza a “Sí Ministre “

Les veus dels càrrecs públics maldant per dissimular la inutilitat de la seva gestió; els Sindicats, com de costum, atribuint el fracàs a la falta de recursos, retributius principalment, per tal de fer contenta la clientela... -I això quan ens arriba de veus tant de fiar com la del filòsof Gregori Luri que ens diu que el personal docent a España és dels més ben pagats d’Europa-. I sempre latent, amenaçant les famílies, l’aprofitar qualsevol excusa per interrompre la tasca docent. Sobretot i sovint en exclusiva, per part de la Escola Pública.

Quan, si ho pensem bé, el que resultaria realment revulsiu fora exigir un aclariment de quines places de la abultada burocràcia del Sistema són realment necessàries; recol·locar les inútils en els Centres Escolars, preferent en tasques de suport i no directament docent, atès que la majoria d’ells, com dels càrrecs sindicals, han desertat “per vocació” del contacte amb els alumnes.

D’aquesta manera es podria alleugerir les ratio i millorar la flexibilitats dels grups d’alumnes, la seva mobilitat en funció dels nivells d’aprenentatge a assolir i facilitar així que el treball del docent fos més intens de cara a cada alumne en particular i menys dispers i aliè al seu ministeri en front al que l’administració pretén exigir-li hores d’ara. Una reivindicació ben diferent a la que ens té acostumats el gremi de docents: sempre a favor dels seus drets laborals, la qual cosa, als ulls de qui ho vulgui mirar amb ulls crítics, resulten ser privilegiats en línees generals; en especial si els comparem amb les condicions en que treballen altres sectors econòmics de preparació acadèmica semblant.

En definitiva, una reivindicació basada en anar més enllà i diferent del que marquen les pautes establertes a favor dels drets d’aprenentatge dels infants i joves, per tal que puguin accedir als sabers més i millor del que ho fan ara. Pautes, directrius, lleis, aquelles que, a més, ens consta que surten dels despatxos dels polítics de torn i gurús que els assessoren. I que d’ençà la Logse segueixen sent els mateixos.

Els que governen la logística dels nostres Centres Escolars no tenen ni idea del que és estar al front d’un alumnat divers i capacitat; sovint més que el conjunt del personal docent, si bé que amb una severa mancança dels coneixements mínims necessaris per tal de poder avançar vers una formació autònoma de la seva personalitat. I tenir la possibilitat de participar activament d’uns valors culturals que hores d’ara segueixen reservats a una minoria de ciutadans.

La taxa en l’usdefruit d’aquests béns o valors, pel que podem observar, no sembla haver-se incrementat a resultes d’haver obligat les darreres generacions d’adolescents a restar enclaustrats durant més de temps que en Plans d’Estudis anteriors. I això no té altra explicació que aquesta: No n’hi ha prou en obligar a allargar el temps de la condició de “ser estudiant”. I menys encara a la força. Cal també que les metodologies emprades siguin les adequades per tal d’aconseguir uns bons resultats d’aquesta ocupació que és la de “estudiar “, que deixi de ser considerada un tràmit forçós per tal a ocupar un nínxol laboral i prou.

Què fora necessari que sabessin hores d’ara els nostres escolars, en cada cas, per cada nivell o grau?

Qui ens ho pot dir?

Qui ho sap?

I en tot cas, com podríem ajudar als nostres alumnes a assolir-los?

Quins podrien ser els mitjans més adients per aconseguir-ho?

Podrien ser aquests interrogants un afegitó a les estrofes Bob-Dylan?

“The answer is blowin in de Wind “

O és que del que es tracta en el nostre Sistema Escolar , ara més evident que mai amb motiu de la Pandèmia, però que ja sabíem des de molt abans, és tan simple com això: tenir els nostres joves infants ben col·locadets en espais dels que no es puguin escapar, no fos cas que prenguessin mal.

De tenir, com deia sàviament Alberto Moncada, la nostra “Adolescencia aparcada”.