6-L’ ESCOLA 2

Aquests dies que els infants i joves s’han de quedar a casa contradient el costum que ja tenim assumit de fa dècades d’anar a escola, com els pares al treball, ens ve al damunt, a banda el repte d’afrontar la novetat, una nova oportunitat de reflexionar sobre el sentit d’aquesta institució, més enllà de com funciona. I no només entre nosaltres, sinó des de la seva mateixa existència entesa com a servei social irrenunciable. En la veu de Condorcet, un dret inalienable.

Un bon moment per a la relectura de les seves “Memòries” en les que hom hi troba magníficament argumentat el seu al·legat a favor de la Instrucció Pública que ell considera, junt amb el dret universal a la Justícia, el més important garant de la igualtat entre els humans.

En les circumstancia actuals, el fet d’haver de prescindir de l’Escola, tal i com la tenim conceptualitzada i dut a la pràctica, ens fa veure fins a quin punt hem fet dependre la seva funció docent de l’espai físic, les instal·lacions en que confinem els nostres fills a fi i efecte que hi adquireixin uns determinats sabers, el com lliguem de manera indissociable la funció de l’espai... I també ens ha fet veure el poc preparada – predisposada? – que es troba avui la nostra Escola com a Institució “estatalitzada” a modificar els regles del joc en marxa a favor d’una major obertura, flexibilitat; en vistes a afrontar canvis que fa molts anys que reconeixen com a necessaris però que no fem pel que sembla, ni davant una necessitat urgent com la d’ara, amb la Pandèmia.

El gran tema pel que fa als infants, per part dels adults tant docents com pares, segueix sent el del seu “aparcament.” I sí, en rellegir a Condorcet, en les seves “Memòries pedagògiques”, com de passada els “Ensayos de Educación” de Bertrand Russell, ara amb tant de temps disponible gràcies al Coronavirus, me’n adono de la diferencia que existeix entre el que era desitjable pels pares i el que ara tenim.

I no puc sinó entristir davant la evidencia que hi va haver un moment de la nostra història en que es podia fer - i de fet es va dur a la pràctica - una manera de fer Escola que la Guerra Civil va cercenar i que tanmateix encara ara ens pot inspirar als docent, tant pels seus propòsits com pels seus mètodes, els quals, a despit de molts intents de recuperació a través de “Renovacions Pedagògiques” i a cop de Reformes, no han estat recuperats de manera generalitzada. I hores d’ara, podríem dir que pràcticament oblidats.

És més, parteixo del convenciment que l’Escola d’avui, de manera generalitzada, no només no ha tret profit de la història reeixida de fa uns pocs anys sinó que fins i tot divergeix de la idea amb la que va ser concebuda i dissenyada com a tal, en origen, per Condorcet.

La seva actualització suposa, simplement, haver d’atendre les circumstancies del moment. Perquè si bé ell, des de la seva posició com a polític en actiu, va far molta atenció a les instal·lacions físiques que han d’acollir els infants que abans la Revolució Francesa no tenien espais on instruir-se, el que es desprèn dels seus “Assajos” és que això resta a mercè del que vol potenciar i que és aportar “llums”, racionalitat, a la formació dels joves en el convenciment que aquesta és la premissa irrenunciable per a la seva llibertat de pensament.

La seva obra segueix vigent. La de B.Russell també.

Com també els projectes que deixaren exposats i il·lustrats amb magnífics exemples de realització les Escoles Primàries i en molt en especial els Institut-Escola de la Segona Generalitat.

Aparcament de menors

A rel la Pandèmia el repte de com afectaria l’Escola sembla haver-se centrat en com es disposarien, dins en els Centres, els alumnes, a fi i efecte de garantir les distancies imposades per les directrius sanitàries, més enllà fins i tot que dins les aules: també als passadissos i als patis. Les direccions dels Centres han patit un estrés equivalent al del propietari d’un garatge que hagués de col·locar un mateix nombre de vehicles en un espai ara reduït a la meitat. En un segon pla, la funció que els usuaris - no els cotxes sinó els escolars – havien d seguir fent per aprendre quatre coses, més juntets o més separats.

Caldria haver entès que encara que l’espai acadèmic sigui important, ho és encara, i molt més, el lloc circumdant al que es designa a l’estudi, aquell on els infants han de fer els seus aprenentatges bàsics i que no cal que sigui necessariament dins el tipus de edificacions construïdes al propòsit. Es clar que els espais tancats, ben dissenyats ofereixen moltes avantatges, però pel que fa a les etapes més joves dels alumnes -de fet mentre són joves en les que necessiten de més mobilitat - també és ben cert que la majoria dels edificis construïts per a allotjar escolars imposen unes limitacions enormes en vistes a aquells aprenentatges.

i fins i tot podríem dir pel que fa a un desenvolupament raonable de les mateixes classes tradicionals, per com afecta a postura física la incomoditat del mobiliari; motiu aquest, sinó prioritari, sí afegit a la necessitat de sortir fora L’aula. La qual cosa s’ha d’aprofitar, cal entendre, per a fer treballs d’estudi “del i en el medi” i no només per estirar els cames.

La pedagogia Anglosaxona que ens ha dut molta avantatge durant anys dona el nom específic el de “out door” a la praxis quotidiana amb els joves i adolescents que nosaltres mantenim tancats dies i dies dins les aules. Una extensíssima bibliografia dona compte de com aprofiten l’exterior per als seus aprenentatges bàsics. La metodologia és la mateixa proposada a través d’aquell moviment iniciat a la dècada del anys ’60 amb el nom d’Educació Ambiental i que al nostre país venia a recuperar, actualitzar, la del període de la Segona República. 

És prou conegut el fet que els espais exteriors als Centres escolars no són aprofitats habitualment amb finalitats didàctiques, ni tan sols els més propers. Zones verdes, Parcs, urbans, solars per construir; episodis d’Obres Públiques que obren rases i deixen veure el subsòl i el treball de les arrels, a banda les conduccions dels serveis de primera necessitat; la flora i fauna locals; per no parlar de la diversitat de materials de tot ordre que componen els edificis. Fins els balcons de casa amb plantes o els animals domèstics donen peu a observacions i a un seguiment que es poden fer de manera metòdica. I no diguem del bé de Déu de motius i de productes que arriben a la cuina de casa, fàcils de manipular i de donar peu a estudis senzills i tanmateix interessants. I de possibles derivacions importantíssimes.

Torsimany dins i prop de casa

La oportunitat que brindava l’enclaustrament forçós a causa de la Covid hauria pogut ser aprofitada en aquest sentit, amb unes simples, senzilles indicacions per part dels mestres dirigides als pares .Amb l’avantatge tangencial d’implicar aquests en procés d’aprenentatge dels seus fills, a través de elements molt a l’abast i que no tindria perquè l’ escola en tingui que detectar la exclusiva i si la autoritat de dirigir-ne l’iterés. Amb el benefici afegit de poder fer el treball, el seu seguiment a nivell individual, cosa que evidentment no passa dins el marc escolar.

Al meu entendre la alternativa on-line, en la que s’ha recolzat el sistema, sobre tot a rel el confinament i aplicat a als nivells d’escolarització més bàsics, no han suposat, i no crec que suposin hores d’ara encara, cap alternativa real ni efectiva; ni tants sols interessant. I en vistes a millorar el procés d’aprenentatge de l’alumnat més jove, aquell que encara és orfe de les eines conceptuals més bàsiques – les que podrien donar un sentit real a allò que es tracta d’entendre - considero que més aviat perjudica aquell aprenentatge, que té efectes més limitant en la mesura que no se’n poden esperar respostes a nivell de curiositats individuals més ençà dels resultats. És a dir, en el seguiment del procés que ens porta a entendre una cosa; allò del que se’n deriva la gratificació personal de l’experiència del fet d’aprendre.

I difícilment doncs a través una metodologia en la que l’alumne pot jugar amb conjunts de termes, buits de contingut, per anar-los col·locant d’acord amb unes pautes mecàniques que comencen i acaben en elles mateixes; tal com podem comprovar en la confecció dels powerpoints a aquests nivells. O que conviden a posar creuetes en caselles perfectament delimitades - sense cap risc de contagi de idees - dins una graella la intenció general de la qual, quan hi és, queda en l’abstracte. Respostes doncs que en ser de sí o no, sovint queden ben resoltes per atzar. El seu sentit perdut en el detall al que obliga la formulació pensada per a ser corregides amb rapidesa.

Sí o no. Sense cap concessió al matís, ni al dilema ni a la bellesa de la exposició tant del llenguatge, com del propi concepte.

Ara per ara, i potser caldria dir “encara” als nivells de la escolarització més bàsica, el treball escolar dels alumnes sobre pantalla no es pot demostrar que suposi cap avantatge en vistes als seus aprenentatges bàsics. Com tampoc s’ha pogut demostrar, malgrat els interessos que decideixen les opcions - siguin comercials, siguin de passar per innovadors- que per aprendre a llegir i escriure, sigui millor el pitjar tecles amb un dit que fer-ho amb lletra lligada.

I pel que fa a la substitució de la presencia física del mestre per una pantalla nomes cal apuntar, en espera de estudis seriosos que ho corroborin, que els infants, i fins i tot els joves als inicis del seu treball intel·lectual, troben l millor l’estímul per tal de ferho, no pas en recursos materials sofisticats, ni d’artilugis específics, ni tant sols en espais privilegiats, sinó en l’acompanyament, el guiatge atent, de la persona que té quelcom a transmetre i es dirigeix a ells expressament i pacient.

I tot això sense tenir en compte el paper que va tenir IBM en la implantació d’un ordre didàctic nou, del tot aliè a cap aprenentatge escolar més enllà de l’ús de la tècnica en l’ús de l’ordinador, que va tenir lloc als EEUU. D’això en fa una cinquantena d’anys, els que aproximadament triguen en arribar a Europa les seves modes culturals.

Una oportunitat perduda

El bon docent és aquell que sap acompanyar l’aprenentatge del noi, ens deia aquella gran mestra que fou l’Angeleta Ferrer. Des d’aquesta interpretació sembla que el treball fora l’aula-espai aquest, tancat, que imposa per raons obvies una certa uniformitat -inclòs el treball online- ens pot donar unes possibilitats i fins oportunitats que han estat sempre en el nucli de les propostes d’una pedagogia activa però que avui veiem del tot negligides.

Es dona més la circumstancia que avui dia molts més pares estan molt més preparats, tenen més coneixements que no pas anys enrere per a una gran majoria dels escolaritzats. Per això no deixa de ser sorprenent que tot i així es sentin incapaços d’acompanyar els seus fills i néts en el seguiment del seu treball escolar. Sovint no entenen què és allò que l’escola els està demanant. Tinguin o no tinguin deures a fer.

El vocabulari, la terminologia, el tipus de treballs dels que ens arriben noticies... sobre “Projectes”, “Competències” i “Programes” diversos de sigles americanes, informàtics o no. I d’un llarg repertori dels que costa dilucidar la intenció, més enllà del enunciat de la bonesa dels tòpics... ens deixa els familiars desarmats; sense recursos per acompanyar l ’escolarització dels joves de casa, per més preparats i predisposats que estiguin per fer-ho, la mare, el pare, l’avia, l’avi i fins els germans grans. No arribem a saber què és el que s’espera del jove estudiant. Ell tampoc per descomptat.

El sentit “acadèmic” que s’imprimeix hores d’ara a la escolarització, ja des de la guarderia accentua, des de ben aviat, doncs, el divorci que existeix entre l’entorn físic propi de l’infant i allò sobre el que l’escola li fa aprendre en detriment de la transmissió de coneixements per via generacional.

Les respostes més ajustades a les necessitats d’aprenentatge de cada alumne depenen en bona part del tracte personal entre el que ensenya i el que aprèn i aquest tracte resultat del motiu que dona sentit al que s’està compartint i sobre tot, quan el que es comparteix és el que es fa, no només el que s’explica i diu. Els tallers a la manera de W. Morris i els treballs de Laboratori i els de camp en són prova fefaent. Jo ho he viscut en directe en la meva experiència docent a l’Escola Industrial del Carrer Urgell, just quan avançava la liquidació de la Formació Professional que arrancava de la Llei Villar– Palassí i que venia a ser rellevada per la ESO.

En l’ensenyament el que de debò resulta educatiu és el saber fer un acompanyant a l’aprenentatge, mentre aquest s’està duent a la pràctica que és quan resulta observable la maduració en el raonament. 

Hi ha aspectes de l’aprenentatge que s’han de basar per necessitat en la repetició, la insistència en l’ús de funcions mentals com ara la memorització, que suposen un cert grau de mecanització. Aquests són, potser, les que es poden delegar en part a les tecnologies informàtiques que avui es proposen com alternatives desitjables i fins indispensables. Però és evident que el procés no el poden seguir per a cada cas. I això, avui, potser més que mai abans, és el que fa necessari el canvi que ha de fer l'Escola en la seva manera de dirigir-se als nois. Als adolescents en especial.

De l’esperit vocacional al del funcionariat 

Avui l’Escola és la institució a la que la nostra societat delega la tasca de proveir els seus ciutadans – en principi els més joves- d’aquells sabers que garanteixin la inclusió adequada dels seus destinataris a la comunitat a la que pertanyen 

Em sembla evident que l’Escola entesa en un sentit que depassa el seu caràcter institucional, la manera com ho podien fer les “Acadèmia” dels clàssics o el “Jardí” d’Epicur i altres mil experiències posteriors de més o menys curta durada i /o influencia–per cert que Sòcrates no necessitava espai propi– avui dia no troba lloc en l’imaginari col·lectiu. Allò que la societat comparteix i dona per bo en les circumstàncies actuals i molt decididament d’uns anys ençà, és que l’Escola és el canal establert per la nostra societat per a la consecució d’un nínxol laboral. Malgrat que es vulgui definir a través d’objectius més elevats.

De manera que aquell principi Socràtic de fer homes bons, forts i savis, adoptat amb tanta empenta pragmàtica, i que va caracteritzar la labor pedagògica de la “Institución Libre de Enseñanza “ i els nostres “Instituts- Escola” estan molt lluny ara mateix de fer quelcom de semblant, al menys des de l’Escola pública I tanmateix el gran tema segueix sent: i doncs des de quin altre lloc fora possible fer ho , ara mateix?

La intenció expressa de transmetre sabers d’una generació a la següent s’ha donat des de sempre, tant per necessitats de subsistència com per uns fets que ens situen a les especies animals amb cervell prou desenvolupat, dins un camp de motivació dels comportaments que, tot just ara, la Neurologia comença a descobrir. Vegi’s sinó el que en diu A. Damasio a “En busca de Spinoza “.

Però la Escola institucionalitzada tal com avui la tenim ha anat evolucionant de manera que ha deixat esbravar la essència que la podria caracteritzar, fent- la tant semblant al model econòmic imperant que hom pot justament preguntar-se si no en resulta un mirall excessivament fidel.

No se’m acut millor argument a favor d’aquesta tesi que la que ill.lustra aquell capítol dedicat a l’Escola de la sèrie anglesa “Si MInistre “ en el qual, acabada una reunió on hi participa tot el personal integrant d’un Centre Escolar - motivada pel fet que un grup d’alumnes ha generat un problema de disciplina greu - el Ministre, que hi ha estat convocat en condició d’àrbitre, en acabar la reunió, ben llarga per cert, perquè el representant de cada estament, un a un, han anat exposant les seves reivindicacions laborals, va i pregunta al col·lectiu allí reunit:

- “Doncs, i el problema amb els nens?”

A la qual cosa tot aquell personal respon a cor: “Quins nens?”.