8-FINAL DE TEMPORADA

Sant Celoni a 22 de juny del 2021.

Acaba el curs escolar i mai com ara, que jo recordi, les noticies relacionades amb el món acadèmic han ocupat tant d’espai en els mitjans. Arribo a través de Google a entrevistes que són fetes a especialistes, en el camp de l’Ensenyament, suposo que prestigioses, de qui tanmateix no he sentit parlar mai.

Això no fora significatiu, tot i que em considero atenta al tema. El que sí que ho resulta, de significatiu, és que la presència als mitjans públics d’aquests personatges que ocupen diversos càrrecs en l’entramat administratiu que gestiona els nostre Sistema Escola sigui tant prolífica, en nombre tant elevant que resulta ben difícil de saber de quina part del Sistema se’ls pot fer responsables. Unànimement, però, sempre a punt de defensar una Reforma, la nova, que ens vindrà a treure de la vergonya de ser un dels pitjors Sistemes Educatius de Europa.

Es dóna la curiosa circumstancia de que d’ençà la Logse, implantada a la dècada dels ’90, els ideòlegs dels canvis tan radicals que va suposar procedeixen sempre de camps acadèmics que dispensen titulacions de paradigmes imprecisos, els Psicopedagogs al cap davant. I dic curiosa per no dir lamentable, perquè un país que aspirés a ser més culte a través el seu Sistema d’Ensenyament sembla que hauria de voler assessorar-se de pensadors de vàlua solvent i unànimement reconeguda dins i fora dels diferents camps actuals del sabers. Autoritats indiscutibles que poguessin aconsellar sobre els canvis necessaris a l’hora de donar el relleu a uns determinats coneixements a favor d’uns altres, en lloc de donar la batuta del canvi a inspiracions sense partitura.

La nova llei propulsada per la Ministra Celaá, ve a reblar el clau amb que la Logse va portar a la picota la Llei anterior que era indiscutiblement millor a tots els efectes però, sobretot, a nivell de preparació, de coneixements bàsics a adquirir pels alumnes. 

Sembla que tots acceptem que en ordre a l’Ensenyament obligat del que es tracta és d’ajudar a formar la ment dels joves de manera que els habituï a raonar millor, a ser més autònoms de pensament i en la mesura que més savis, també millors persones. Però de debò acceptem que és d’això del que es tracta?

Ningú, avui encara, negaria la pertinència d’aquells objectius amb que el Doctor Estalella va assumir la Direcció de L’Institut- Escola del Parc, l’any 1932, en perfecta sintonia amb els de “la Institución Libre de Enseñanza” – deutora, al seu torn, del que Sòcrates había predicat dos mil anys abans - : “Es tracta de fer homes bons i forts. I si són savis, millor encara”.

Com totes les cites, per sàvies que siguin, aquesta és susceptible de contextualització però no d’esmena. En tot cas, en els temps que ara vivim, del que es tractaria és de contextualitzar el sentit que donem a cada un dels mots.

Si acceptem que l’objectiu final respon a una voluntat d’Educar l’individu, hem de convenir també que el que es pretén va més enllà de la funció d'Ensenyar. I que atès que aquesta té lloc dins el marc d’una Institució expressament concebuda al respecte, amb unes limitacions conseqüents, cal esperar de la Institució que posi els mitjans adequats per tal que l’Educació no deixi de ser mai la seva aspiració final, ajudant aquesta aproximació per mitjà d’una metodologia eminentment pràctica. I això perquè el que ens ve a mostrar la història de les experiències pedagògiques més reeixides és que es tracta d’una condició necessària.

Perquè en les edats més joves, és en el diàleg que es pot establir en l’intent de manipular la realitat física, per mirar d’entendre-la, que sorgeixen els exemples de comportament a aprendre; no en explicar models en abstracte. Però això el nostre Sistema Escolar actual encara no ho ha aprés. Al menys en general.

Sembla ser que l’Escola tal i com la concebem ara, arranca de la iniciativa d’uns monjos escocesos del s. XVII que compadits de la ignorància que tenia la gent humil amb qui compartien espais, van procurar subsanar la situació: una forma inicial d’alfabetització. No tinc constància de que fos només per a infants.

És però a Condorcet a qui devem la concepció i la formulació precisa, magistral, de la Escola com a dispensadora d’uns sabers que la Il.lustració valorava com a bàsics en la formació de les persones, com a ens individuals i també com a ciutadanes del seu temps.

Les successives etapes que marquen el progrés econòmic de la nostra societat van configurant diferents models de transmissió de coneixements. Això és el que estudia la Pedagogia - que dista molt de ser una ciència - tal com se la ve a considerar per raons de màrqueting acadèmic, però que sí que il·lustra una història en la evolució de “l’imaginari” social de les institucions escolars que són, arreu i des de sempre, un reflex d’allò més fidel de la societat que les manté.