15-MARGARET MEAD

Dintre de les moltes relectures que m’ha convidat a fer aquest dilatat període de la Pandèmia, escullo ara el llibre de J. Cassidy sobre Margared Mead i això perquè hi trobo arguments que em permeten avançar en la idea del que hauria de ser una Reforma Escolar eficient, efectiva i ambiciosa en  el sentit d’aspirar a elevar el nivell cultural de la ciutadania a través la formació el més completa possible, del jovent.

Margared Mead era antropòloga de formació i ja tenia un reconeixement professional molt alt per part de la comunitat científica quan es va incorporar a un grup d'experts en diferents especialitats que treballava en establir unes pautes aplicables a la Reforma de l’Ensenyament als EEUU, a través estudis específics centrats en bona part  els de les característiques  de adolescència . 

Aquest treball no es va poder veure aplicat arran la restricció de mitjans que va imposar la decisió dels USA d’intervenir en la Segona Guerra Mundial. Tot i així, va comportar uns efectes considerables en el món cultural del país; un munt d’assajos  escolars i de caràcter cultural dirigit també a adults i la publicació  de llibres i articles en revistes de tota mena, de considerable impacte. Així que no es pot parlar d’un intent fracassat sinó, al meu entendre, tot el contrari.

Es clar que hom, en valorar-ho, ha de tenir en compte el seu punt de partida: la herència que el grup havia rebut a propòsit de l’Ensenyament en concret,  d’un potent moviment cultural precedent, d’enorme solidesa intel·lectual, amb figures de la talla de  Charles Pierce , William James i el mateix John Dewey, aplegats sota el paraigües de la Filosofia del Pragmatisme.  

Resulta no només interessant sinó també digne de consideració el mirar d’establir una mena de paral·lelisme entre el que va suposar aquell projecte de Reforma en el que Margared Mead va tenir un paper tant destacat, amb el que va esdevenir al nostre país quan, en la curta etapa de la Segona República es van assolir fites culturals de tant elevada qualitat i efectes i que també van resultar avortades, en el nostre cas per  la Guerra Civil.

A resultes del triomf del franquisme es va viure un atac frontal, un intent de  liquidació  total del treball en la obra pedagògica del període precedent, aquell  que havia  gestat  i dut a terme en bona part  la “ Institución Libre de Enseñanza”  I que a Catalunya en concret venia precedida i es va poder reforçar gràcies  a uns precedents entre els quals la gran obra cultural de la Mancomunitat.

En aquest intent de fer memòria crec que cal tenir en compte el fet cabdal que malgrat la ferotgia amb que es va voler desmantellar un model de fer Pedagogia, la seva indiscutible qualitat la va fer perviure a través les persones que hi havien participat i sobreviscut a les reprensions polítiques, com alguns dels seus mestres i el testimoni  dels  seus alumnes.    

La curta experiència d’un Sistema d Ensenyament assenyat i eficient va deixar una tan forta empremta que fins el dia d’avui, no només n‘ha persistit la memòria com a model de pedagogia exemplar sinó que, quan la estudiem, encara  ens convida  a ser recuperada.

Una Reforma dels estudis bàsics hauria d’esser assessorada per persones d’una inqüestionable qualitat professional. La prestigiosa revista “Investigación y Ciencia“ en  la seva edició d’agost del 1996 dedicava un llarg article a demanar consell a filòsofs i científics de renom sota  el títol : “ ¿Que debe aprenderse en la Segunda Enseñanza?”.

Les seves propostes ens poden semblar avui dia massa ambicioses. Sens dubte s’haurien d’esporgar per donar algun espai  a d’altres,  però segueixen sent vàlides.

Els estudiants de EGB i de BUP tenien una preparació acadèmica molt superior a la que tenen els nostres estudiants de la ESO, edat per edat .

D’ençà la implantació de la LOGSE  els continguts que es venen donat als joves alumnes han quedat compactats en Projectes que reben diversos noms, que obeeixen uns rígids protocols aplicables a un tractament via ordinador  complementats, pel que fa a la ocupació del temps escolar, amb  d’altres Projectes consistents, aquests, en activitats de les que és fàcil veure que no poden tenir altre objectiu que el de l’entreteniment. Això perquè els resultats que persegueixen són més propis de  professionals amb un bon nivell de preparació sobre aquell tema,  bé es resolen com a simples manualitats o en un anar i venir amunt i avall a l’encalç d’un objectiu inconcret, abstracte.

Això resulta ser tant evident per a qualsevol mentalitat ben ordenada que sembla sorprenent com no s’ha produït, hores d’ara, una resposta  en contra, generalitzada, tant per part de les famílies com, i més encara, per part  del professorat;  com  no s’ha sabut orquestrar una negativa enraonada, una oposició  a unes Reformes - una darrera l’altre – que, d’ençà la Logse  insisteixen en degradar el treball que suposa l’estudi  tot  fent  dels coneixements  quelcom de difús  – el “saber  líquid “ en podria dir Zygmunt  Bauman – a favor, es justifica,  donar als alumnes oportunitats de relacionar-se entre ell; això com a objectiu bàsic, acompanyat de la pretensió de dotar-los  d’un elevat  confort emocional.

Els resultats estan a la vista. I jugant a aquesta aposta el que també es pot observar és com  els nostres joves  resten totalment desarmats davant els  avenços del saber.  

Sembla doncs prou clar que no és pas el gremi dels Psicopedagogs el que hauria de comandar les Reformes d’Ensenyament sinó professionals escollits entre les diferents matèries clàssiques, de manera que dialoguessin i poder aconsellar sobre què és el més necessari d’aprendre i doncs d’ensenyar en els  temps actuals.

La metodologia a aplicar-hi és el que constitueix la base del treball – art ? -  del docent.   

Crec que ens trobaríem davant  la sorpresa  que en molts aspectes, tant pel que fa als continguts com als mètodes, el que resultaria més convenint fora deixar-se d’invents de validesa no contrastada i, simplement,  fer un pas enrere ben calculat;  per tal de   poder aprofitar allò que  funcionava raonablement bé. Un pas enrere o,  potser dos, posats a triar.  

Perquè ningú no ha demostrat hores d’ara -  a despit de l’eixam de neuro-psicolegs  que prolifera darrerament en el ampli camp de l’Ensenyament - que el  cervell dels nostres joves hagi patit una regressió tal, que els impedeixi assolir el  nivell de coneixements que teníem els joves de fa uns anys a la seva mateixa edat.  Així que resulta lògic concloure que la  causa de  la trista actual incultura general que exhibeixen els nostres adolescents no pot ser sinó  resultat de la incapacitat del Sistema Escolar per  ensenyar-los a raonar  adequadament..