16 -MARGARED MEAD bis

Trobo també interessant de considerar, en vistes a la Ensenyança, la escassa atenció que des de la docència hem vingut fent al fenomen, prou conegut però escassament analitzat, de la forta incidència que la cultura americana  ha exercit  sobre la nostra. Es tracta d’un fet sociològic a gran escala, amplificat sens dubte gràcies als mitjans, al cinema i la música molt en especial i amb unes característiques que  hauríem d’haver après a entendre i a interpretar, per tal de poder estalviar-nos el repetir els errors més evidents del seu sistema escolar. En aquest sentit la trilogia Frank Mc Court i en especial el seu segon volum “ Lo es “  ens posa de manifest les dificultats que  han vingut a sumar-se a les pròpies de la estricta transmissió de coneixement i que  demanen  una  interpretació de caràcter sociològic .

A despit del fet que vivim immersos en una societat multicultural, em sembla que posats a examinar aspectes concrets del nostre funcionament i costums - i a l'hora d’aquelles que sentim com a més pròximes-  hauríem de mirar d’entendre d’on venim i buscar-ne interpretacions, no tant des de les  diferencies, com d’allò més bàsic que tenim en comú. La qual cosa considero que ens remet als coneixements que aporta l’Antropologia i fins encara la Biologia, que avui a penes juguen cap paper en la Formació del Professorat - Entre altres substancials mancances –

Així ha estat fins ara i doncs està per veure què és el que s'hauria de fiançar en els coneixements bàsics del professorat, més encara a la vista del que resulta de la facilitat de comunicació a tots nivells, tant d’ordre multicultural com derivada del fenomen migratori global. De la qual cosa crec que se’n desprèn la necessitat que té la Pedagogia d’aprendre i dependre més dels estudis procedents de la Sociologia que no pas de la Psicologia, aquesta, avui encara,  una ciència  molt més  blana; útil sens dubte a nivell individual però sense eines adequades quan es tracta d’aplicar a conjunts d’adolescents agrupats en ordre a la seva  escolarització.

I molt menys encara deixar en mans dels seus titulats - per molt que acompanyats dels de Pedagogia – d’elaborar continuades Reformes i, a cop de Llei, imposant-les a traves de programes delirants que porten a metodologies de discutible eficiència i qualitat. Així doncs, en mans d’un col·lectiu que hores d’ara es pot declarar el responsable d’una concepció dels Plans d’Estudi que aboca al fracàs. Això, però, penso que no eximeix els destinataris adults d’aquestes Lleis – no als adolescents que en són les víctimes directes - a oposar una resistència a la imposició d’uns models pedagògics que venen a abonar els trets irracionals dels que pateix amb escreix el funcionament de la nostra societat en lloc de mirar de superar-los.     

En la circumstancia cultural  del moment històric del que Cassidy dona compte en el seu llibre, resulta molt evident que la proposta de Reforma dels estudis bàsics parteix d’una clara exigència pel que fa al nivell al que s’aspira a arribar.  Exigència d’un  rigor que resulta tant de la excel·lent preparació professional dels autors de la proposta com del estudis empresos, aplicats a la adolescència, en les condicions socials del moment:  l’ autoritat per fer-ho, a més, avalada pels treballs previs, com en el cas de M.Mead,  dels seus estudis com antropòloga sobre el comportament de la adolescència a Samoa i Nova Guinea

És només des d’una base de professionalitat sòlida que hom pot rebre garanties de millora i credibilitat cara a noves propostes de treball escolar i abordar l'empresa de fer canvis a millor amb la humilitat que suposa el partir no d’idees i/o ideologies sinó  d’estudis previs. I la flexibilitat que suposa un previ  assaig significatiu. Tal com  es podia esperar en el cas de M. Mead  a la vista dels interrogants que es posa en treballs seus com ara :  “La Escuela en La Cultura USA”  o  “¿ Porqué está obsoleta la Educación? ”

En aquesta línea de raonament tampoc no sembla que es pugui passar per alt el fet  que Jean Piaget, a qui els docents devem aportacions tant importants, fos biòleg de formació.

D’aquestes i moltes altres consideracions que em procura la relectura, crec que la més interessa és el fet de  constatar que una Reforma del Sistema que es volgués realment  útil i suposés un avenç, hauria de ser dissenyada per persones d’una vàlua professional inqüestionable, en el camp que fos, però adequada a un propòsit comú de millora de l’Ensenyament destinat als més joves. I no per pretesos experts en matèries de titulació dubtosa, de paradigmes difosos, mancades de cap validesa objectiva i menys encara científica. S’hauria de ser molt prudent a l’hora d’acceptar propostes que no donen cap garantia més enllà de que avalen els seus propis inventors. Sobre tot quan mesuren el seu  èxit en funció de que els alumnes s’ho passin bé.

Avui és moda donar per bona qualsevol proposta pedagògica que es presenti com a innovadora. I  ho sigui o no, el fet és que estem assistint a una badoqueria col·lectiva a favor de l’entreteniment del temps de treball escolar i en contra de l’adquisició seriosa de coneixements, la qual cosa, aquesta, sí que suposa un treball, tant per part de l’alumne com del docent. .

Al mateix temps, assistim a una operació de “marqueting”  mai vista en el camp de l’Ensenyament: una venda de Projectes Educatius que costa d’entendre quins interessos persegueixen. Sembla però clar que, allí on uns prometen una via de promoció acadèmica, altres opten per la facilitació i el benestar emocional.  Resulta doncs  lícit  preguntar-se què passa amb els alumnes que des de l’Ensenyament públic no tenen possibilitat d’escollir  ni una ni altra.

El reconeixement de les “autoritats” que han d’avalar nous projectes educatius no és pas una qüestió trivial; tal com passa amb  el reconeixement de la autoritat  moral que l’alumne sap atorgar al docent i/o aquella que deriva de la seva competència professional. Una i altra tenen conseqüències socials i es projecten en el temps , a curt i a llarg  termini .

També perquè si tota cultura suposa un (re) coneixement a les realitzacions d’aquells que ens han precedit i que han suposat alguna mena de bé col·lectiu,  ens trobem que  en voler  ignorar-los, en negar los hi espai que sí que els reconeixia la transmissió habitual del saber, embarquem els nostres adolescents en vaixells  de construcció improvisada, poc fiable  i a més a més sense brúixola .