Ara mateix, a força de donar-hi voltes, en el hiatus pandèmic que propicia un exercici semblant, em sembla que la qüestió de fons és la de la formació del personal docent i molt en especial del de Primària. Perquè la seva formació no és només insuficient pel que fa als coneixements que s’espera ha de transmetre -això potser es podria dir de tota professió a tenor de les expectatives que posem en el seu exercici- el que considero hores d’ara inquietant és que es tracta d’una formació francament equivocada, inadequada si més no, de la que considero que se’n deriven les mancances atribuïbles a la ESO. Si no de totes, en bona part.
I això perquè en pretendre que la funció docent sigui no tant la de transmetre uns coneixement com la de solucionar a través els infants i joves tots els mals socials haguts i per haver: des de la violència de gènere al Canvi Climàtic, passant pel feminisme rabiüt, al reciclatge, el paper dels plàstics, l’esgotament dels recursos naturals, de aspirar a tractar-los així, a la manera com ho fan els medis, com a mer enunciat i amb voluntat alarmista.... en resulta un efecte pervertit d’allò al que la escola hauria de fer, que és assentar les bases que permetin que l’individu pugui elaborar pel seu compte, amb criteris fonamentats en el coneixement una explicació a allò que aquests fets ens plantegen realment. I com a problemes socials que són defet, amb el seus condicionants i precedents.
Algú ha valorat quina millora social es pot aconseguir de la substitució del ensenyar a pensar per una proposta necessariament teòrica, sovint opinable, d’interpretar fets complexos, des de unes bases conceptuals insuficients?
I què dir del pretès acompanyament dels problemes personals dels joves i que els Programes actuals aborden com si fossin matèries acadèmiques?
És més, algú sap explicar-nos quina preparació especifica hauria de tenir el docent per a aquesta delicada funció?.
Com es pot fer que un grup sencer, de diversitat garantida, respongui a missatges d’alarmes socials i gestioni les pròpies emocions desproveïts dels fonaments conceptuals necessaris ? I amb quina autoritat moral hom pot pretendre donar instruccions de comportament al respecte, sense una prèvia voluntat de demanda per part del receptor?
No entenc, com el gremi de docents hagi pogut acceptar el trànsit de passar de ser professor a assumir la de coaching que se li demana fer en la actualitat. I com no dimiteix en bloc davant la evidencia que també en això el Sistema fracassa i que una proporció molt elevada de l’alumnat ingressa inútilment en despatxos de psicòlegs per sortir-ne etiquetats d’alguna mancança i fins i tot medicats ! . I això per causes que abans coneixíem com a mal comportament. I que en la experiència que hem viscut els més vells ens consta com el bon mestre – aquell al que tots plegats hem d’aspirar a ser - aprenia al seu torn a solventar aquest tema adaptant el seu propi mètode a la necessitat.
Es clar que aleshores aquell mestre s’enfrontava a un repte assumible mentre que ara, sembla que ni l’alumne, ni ell mateix, sàpiguen ben bé que es tracta d’aprendre.
Amb l’agravant que l’esforç intel·lectual, conscient, que demana tot aprenentatge - començant per el de caminar dempeus- ha estat desterrat de les aules per mor a un d’igualitarisme que avorta tota possibilitat de superació personal; tot en contra, al meu entendre del que caldria estimular en els alumnes en base a proveir-los exemples d’un més elevat nivell personal i cultural, a aspirar-hi.
De on els haurien de treure aquests models, hores d’ara, els nostres joves sinó de l’Escola ?
Per aquesta via pedagògica actual queden fora de concurs aquelles eines que ajuden a raonar i que durant segles han estat puntals de tota mena d’aprenentatge intel·lectual, si bé no en exclusiu; com són ara l’atenció curosa al detall, la observació rigorosa prèvia a la anàlisi, la descripció i exposició correctes, una pràctica de les arts que no suposi un mer entreteniment, la tècnica del dibuix, el gust per la lectura, en especial la compartida i en veu alta, l’exercici del llenguatge musical en totes els seves manifestacions, començant pel cant. Representacions teatrals d’obres d’un cert nivell de qualitat... de treballs pràctics d’experimentació, de tallers de tota mena, de laboratoris, i al aire lliure, de sortides al camp amb un objectiu clar.. que esponjaria les ràtio i afegiria elements vius a tractar dins les aules.
Considero que s’han deixat de banda metodologies que sempre havien funcionat i que avui unes ments il·luminades, però clarament ignorants, donen per superades. No entenc com el corpus docent, el col·lectiu que encara creu que la seva feina té caràcter transcendent, es doblega a unes lleis que els dicta un personal amb formació acadèmica de dubtosa solvència i que hores d’ara ocupa els càrrecs administratius de més alt nivell farcint-los de burocràcies inútils
Tal com acostuma a passar sempre que els dirigents no tenen clar quins han de ser els objectius de la empresa. No pas més potser, només que ho considero més greu en el cas de l’Ensenyament.
Una badoqueria generalitzada s’ha emparat del nostre sistema escolar i ha vingut a instal·lar-se en el nucli del debat que hauria d’acompanyar una reflexió dirigida per autoritats reconegudes com a tals en el camp dels diversos sabers. I no com, hores d’ara, de les Administracions d’Ensenyament. I que hauria de ser vetat, hores d’ara, als psicopedagogs experts, només, en una terminologia que ha vingut a confondre els conceptes allà on els pretenia aclarir; que predica – i hores d’ara imposa - la substitució de l’adquisició de coneixements per la d’uns valors de caràcter general i en abstracte aquells dels que la nostra societat, certament, se’n troba mancada però el tractament teòric dels quals, orfe d’un substrat racional que permeti analitzar-los, acaba convertint en un sermó que avorreix els infants i anima a la deserció de molts joves d’aquella activitat que hauria de suposar “ser estudiant”
Del “bonisme” com a mètode
El sistema de treball escolar en les primeres etapes d’iniciació a l’estudi, allò que hauria de suposar una dedicació expressa i no nomes una receptivitat passiva més o menys pacient, està donant pas a una facilitació creixent, a un bonisme intel·lectual imbecil·litzant que avorreix els propis alumnes, prou intel·ligents en la seva majoria, tot i que els conformi - i en especial les famílies - que el pas d’un nivell al superior sigui per això mateix pràcticament automàtic.
Els Sistemes d‘Ensenyament per a la Primària i Secundaria d’abans la Logse no eren pas millors, però sí que s’adaptaven millor, tant a les condicions socials del moment com a les expectatives que podia generar el fet d’estudiar. I cal afegir-hi el fet que les metodologies actuals, a despit de la facilitació, l’estalvi d’esforç que debilita mentalment l’alumnat, no aconsegueix millors resultats – la taxa de fracàs i d’abandó de les més elevades de Europa - al mateix temps que engreixa a pleret la clientela dels Psicòlegs per tractar l’alumnat, dins i fora l’àmbit escolar
L’Escola que mostra aquets efectes, crec que és una estafa. I no només els infants i joves als que té el seu càrrec de responsabilitat sinó també a la societat sencera, al conjunt de generacions que coexisteixen per un temps i les afecta.
I encara m’atreviria a dir a les d’un futur immediat, del que seran inevitablement hereves, atès que encara ignorem quines poden ser les fórmules de transmissió de sabers, de coneixements – de destreses i conceptes - que els joves hauran d’aprendre a partir d’ara, per tal de no ser analfabets del seu propi temps. Al menys en el que ens queda de no ser del tot robotitzats. Més encara tenint en compte l’accelerat avenç de formes de comunicació, de relacions personals, de tot, mediatitzades pels mitjans informàtics d’efectes de control imprevisibles.
Tot i que això ja ens havia estat anunciats per Mc Luhan, ja fa bastantes dècades i per Orwell encara abans.
No hay comentarios:
Publicar un comentario