4-ELS NOSTRES JOVES

Els nostres joves adolescents avui encara escolaritzats viuen en una gran majoria de casos la seva condició d'estudiants no pas com un privilegi, com una oportunitat magnifica de formació personal, sinó més aviat com un tribut que els hi toca pagar. I en certa manera és així. La llàstima és que no se'ls arribi a convèncer de que els primers beneficiaris d'aquesta convenció social són ells. I això perqué? Potser per que no s’acompanya del fet que l’estudi demana - a part del temps que la societat actual els regala - un exercici equivalent a un treball qualsevol altre, que requereix d’un esforç, d’una altra mena, és cert, més mental que manual, però que tanmateix suposa una activitat, un procés de realització de dificultat creixent. I de que és en la seva superació que hom pot experimentar una gratificació, no sempre fàcilment avaluable, ben cert, però que deixa una constància efectiva tant punt l’aprenent estudiant l’arriba a experimentar.

Els nostres joves avui viuen una època que ha pres el relleu a una altra que no fa gaire – tot just dues generacions – en la que el sistema social permetia, a la seva edat, una participació activa en el món adult. I tot i que sovint fos a canvi d’unes condicions de treball molt dures, el seu esforç es podia veure compensat per una forma de realització que el situava dins l’àmbit de l’autonomia personal. I que, fora dels casos de condicions molt extremes d’explotació laboral, deixaven prou marge perquè l’individu accedís, cas de pretendre –ho, a una formació de caràcter més intel·lectual, més abstracte; en el sentit en que es considerava el tenir una cultura més elevada aquella que suposa l’aplicació del individu a un treball de caràcter mental.

La història del paper educatiu dels Ateneus obrers, dels Museus, dels tallers fora l’àmbit laboral, Cors musicals, Centres Excursionistes, d’Estudis aplicats a un activitat i de debats... ens ho ve a confirmar.

Una lectura del que és cultura

La cultura en tota societat es recolza en uns costums i uns valors associats que es transmeten d’una generació a la següent i cada cultura malda per assegurar-se la continuïtat mitjançant la educació dels seus joves. És des de la etapa industrial, i sota el paraigües de d’ideari de la Il·lustració que assistim al fet que la Institució Escolar passi a assumir el paper principal en aquesta funció de transmissió, que vol garantir el futur cultural de la nostra societat. I avui som arribats a un punt en que hem assumit que aquella transmissió la passa a exercir la Institució Escolar amb caràcter pràcticament de monopoli.

Com que el progrés assolit ha suposat un increment extraordinari dels coneixements que ens són - o pretenen ser- indispensables per tal de assumir la alfabetització adequada als temps, ens trobem enfrontats a una nova crisi de la Institució Escolar, molt diferent de les que li coneixíem, d’aquelles que s’han anant succeint als llarg de la història, com passa amb qualsevol altra activitat d’ordre social, però que en el cas de l’Ensenyament ve particularment gravada pel pes de la inèrcia.

La crisi escolar actual té un caràcter molt diferents de les anteriors i crec que es pot interpretar pel fet que mai com ara ens trobem enfrontats a l’ambigüitat que deriva del doble servei que s’atribueix al sistema: el de la formació bàsica en la formació de l’individu i el del manteniment, pel seu mitjà, del sistema productiu.

Atès el paper preeminent que pren el Sistema Escolar en la nostra societat a tots els efectes que vulguem considerar, està clar que el seu efecte recau directament en la formació personal dels nostres joves i val a dir que només els moviments contraculturals s’han atrevit a argumentar que aquesta influencia pot jugar en la seva contra.

Però sense arribar a abraçar del tot els seus postulats, no cal ser massa crític com per entendre que el sistema escolar, ara mateix, s’ofereix com un servei no tant de formació dels joves com de corretja de transmissió d’accés a nínxols laborals pels que l’aspiració s’ha de xifrar a l’alta, en el sentit no tant vocacional com de reconeixement social i en especial, de remuneració econòmica. La fita universal, fins ara, la Universitat.

Tant és així que admetem la necessitat de col·locar els nostres infants, el més aviat possible dins aquesta cinta de transport del món acadèmic a fi i efecte que adquireixi les habilitats necessàries per a un ràpid ascens social tot i que això suposi aïllar-los dels contactes físics més espontanis, més naturals, com de fet en resulta un cop ingressats a les institucions escolars per molt que aquestes intentin suplir-les aquelles amb el màxim de similitud possible.

La qual cosa, val a dir, en resulten de força beneficis per als adults I no pas menors, com és ara el poder alliberar els progenitors, en especial a la mare, de l’atenció directa a l’Infant que queda delegada a la institució preparatòria al regim acadèmic que la seguirà.

Res doncs a dir pel que fa al benefici que en pot obtenir la família i en especial la dona, d’aquest enclaustrament precoç de l’Infant, d’aquesta desconnexió seva de l’espai fisc real i els objectes que conté i que dibuixen un paisatge propi. I tanmateix els efectes d’aquesta desconnexió mai han estat avaluats. Els èxits d’alguns models pedagògics, tanmateix, s’avaluen en funció de la similitud amb que dins de l’espai escolar es faciliti la simulació d’aquells exercicis de manipulació que l’Infant podria exercir en un medi real que ho permetés-

Avui dia disposem de dades, en forma de treballs més o menys seriosos i que responen a un consens social universal, que avalen la fidelitat amb que els adults acceptem el benefici de que l’ingrés en la cinta de la institució acadèmica es faci ja des del braçol. I més curiós encara, que donen testimoni de que pares dels futurs escolars accepten, ja d’entrada i per sempre més en endavant, qualsevol novetat que s’introdueixi en el sistema d’ensenyament com a beneficiosa. Tot el que soni a innovació és acceptat com a bo, a banda de que sigui o no corroborat pels llargs períodes d’experiència i/o pels resultats.

Un exemple molt clar ens el dona el tractat “El mito de los tres primeros años “ de John T. Bruer.

Un sistema tancat en ell mateix

Però ja situats en una baula de la cadena que ens transporta dins el sistema, amb el ulls fixats en la Universitat o Estudis superiors equivalents, crec que resulta inevitable el efecte de pèrdua d’altres vies de transport vers la finalitat de formació integral del jove; que es redueixen les possibilitats d’aprendre de maneres alternatives a la oficial 

Deixant de banda, pel moment, aquest aspecte - per bé que considero que forma part nuclear del declivi del nostre sistema escolar - el que resulta més rellevant de tot plegat és que, en aquest marc en que el jove es troba assegut en el tren que segueix un camí traçat en unes condicions materials - val a dir que per a una majoria de vagó de primera, sobre tot comparat amb aquelles de fa només dues generacions, quan seguir estudis acadèmics es considerava un privilegi – en aquest marc de confort, doncs, els nostres joves semblen patir unes tensions emocionals, angoixes i de fins rebutj actiu a l’estudi , com mai haguéssim pogut imaginar.

Més trist encara si tenim en compte aquella bella frase de Corpus Barga quan explica com amb les portes de l’Escola se li havien obert les “portes al Món “... Sembla talment que per a molts dels nostres alumnes adolescents en ingressar dins l’àmbit de l’estudi el que senten és, més aviat, que aquelles portes se li tanquen a l’esquena. Potser això explicaria la seva fugida vers la finestreta dels mòbils. Amb aquells trets que tant bé descriu Ken Loach a “Sorry We Missed You “

Considero que mereix una profunda reflexió mirar d’interpretar en quina mesura l’Escola en resulta afectada i, a la vegada, hi pot influir. Sobre tot en aquest moments en que una bona part del nostre alumnat confessa que s’avorreix mortalment seguint o no seguint els estudis. I fins l’extrem que una també molt alta proporció els abandona abans d’haver-los completat, contradient així el sentit inicial que s’atorga a l’Ensenyament obligatori, que a més, és gratuït. És a dir, que la institució escolar arriba també a fallar en aquella seva funció bàsica, aquella de la que se li pot demanar comptes de manera objectiva.

Crec que caldria re-considerar en profunditat el paper que juga en la nostra societat la institució escolar tal com la tenim hores d’ara. Però aquesta és una tasca complicada que no pot fer-se de manera aïllada perquè el Sistema Escolar no és sinó un sub –sistema dels Sistema Social sencer, amb estretes relacions amb tots el altres per bé que, al meu entendre la peça clau en la que els altres descansen.

Més immediata i més fàcil de fer que una reconversió global de l'actual Sistema Escolar crec que fora re-considerar els termes, la ideologia que va inspirar la Logse i que ha portat a una degradació que demana quelcom més que Reformes, que són només maquillatge, perquè no remouen les bases. La nostra societat en va acceptar la imposició sense resistència manifesta tot i la evidencia que convertiria la institució que hauria de garantir la formació intel·lectual dels nostres joves en una mena de guarderia permanent. Els efectes que han resultat de rebaixar els nivells de coneixements necessaris -i exigibles- als alumnes en cada etapa de la seva formació han estat no només el fracàs escolar que tothom reconeix sinó que va portar a la deserció a una bona part dels docents de més vàlua, a la revifada de les institucions escolars de caràcter privat i a un ideari col·lectiu que accepta que l’escola abdiqui d’una responsabilitat que, ho fes més bé o més malament, sempre havia acceptat i que li era pròpia: la de transmetre coneixement.

A canvi ens trobem davant una proposta que desplaça la dedicació a l’assolir conceptes cap a temàtiques que no exigeixen cap mena d’esforç mental, que semblen descansar en el principi de la incapacitat del jove per fer aquest esforç; avalada, això sí, per la bona intenció d’aconseguir que els escolars esdevinguin conformats a la seva ignorancia i falsament capaços d’abordar els temes importants que la societat té plantejats. 

I el pitjor és que amb això de voler facilitar el treball escolar, fins anorrear-lo, no s’ha aconseguit alliberar el alumnes de càrregues i tensions innecessaris a l’hora d’aprendre, de treballar a través de l’estudi, sinó ben al contrari: els hem ingressat a una dinàmica de desconcert. No saben el que han de saber aprendre i se’ls carrega de problemes socials que ara per ara la pròpia societat no sap com tractar. 

Els Plans i Programes s’han sobrecarregat amb temes nous que pretenen atendre aspectes de la formació personal dels infants i joves, sovint caràcter emocional, de manera directa i expressa i que queden totalment fora de les possibilites de tractament des de l’escenari que ofereixen els Centres.

Altra cosa fora la atenció personalitzada en casos delicats que mai cap bon mestre ha renunciat a fer. Tots en tenim constància des de la pròpia experiència; però en cap cas, convertint els problemes psicològics, de caràcter general en matèria de tractament acadèmic. I fins d’avaluació! Robant així d’aquesta manera el temps que es podria invertir en practicar una metodologia que apropés els joves al gust per adquirir uns coneixements, aquells que sí que poden ser un estímul per a la reflexió, per a l’exercici de la argumentació raonada; que l’ajudés en definitiva a superar lectures del món que són del tot subjectives a causa de la ignorància. I sobre tot, sobre tot ara, en aquests moments en que s’acata la moda pedagògica imperant: la que ens porta a aprendre una manera de interpretar el món que comença i acabi en el propi melic.