Cita
en versió bilingüe del poema “Dialogo entre yo y el alma “ de W.B. Yeats: ..... “soporta ese trabajo de crecer; la ignominia de la
adolescencia, las zozobras del adolescente transformándose en hombre; el hombre no formado y su dolor enfrentado a
su propia torpeza”
L’adolescent busca fer-se un espai
propi. Cada u parteix d’una realitat personal que és única i ell/a ho saben, i
és per això mateix que li cal inventar-se. Allò que rep de la família, de la
tribu a la que pertany, li dibuixa els paràmetres bàsics: la llengua i el paisatge
propis; així com li confia, com a necessitat peremptòria, el deure d’adquirir unes
habilitats, unes destreses, uns coneixements que formen part constituent d’allò
que entenem per cultura.
Aquests sabers, al seu torn, formen part d’un
llegat històric que hom ha de fer rendible d’acord amb les seves aspiracions. Però
també, amb el que creu o pensa que la comunitat a la que pertany, espera d’ell.
I això, al seu torn, segons les seves capacitats i possibilitats, que són de
molts ordres. Per començar biològiques, perquè
tal i com assenyala Steve Pinker, en néixer no som pas una “tabula rasa”.
També ens marquen i molt, les circumstancies
ambientals que són les que són, però que ens enfronten, ja d’entrada, al repte
de la superació; des del mateix moment que acceptem, per tal d’avançar, aprendre
a caminar en lloc de fer-ho a quatre grapes.
La biologia i la narrativa tant com les
mitologies i religions ens il·lustren
abastament sobre la amplitud dels efectes d’aquest fet, que, en totes les cultures troba una expressió paradigmàtica en
les histories de “iniciació.”
Hi ha un fons biològic que sembla romandre des
de sempre i un altre de més accidental o temporal que, en tota forma cultural
humana, acaba per adquirir més pes que aquella, afectant les conductes tant
personals com socials tot i manifestar-se en formes diverses.
“Cada individu és un món” i des del
moment que n’adquireix consciència, cada individu s’ho reconeix i ho gestiona com pot i com sap.
És per això que considero molt
arriscades – a part de pretensioses –
les propostes escolars que pretenen
influir el caràcter dels alumnes. I, això,
havent-los de tractar en grup i dins els espais tancats, erms, com són els
Centres Escolars i que, molt sovint, són viscuts pels nostres joves com autèntiques gàbies-
Dins aquest àmbit on les activitats resten tan limitades, no es pot esperar
que la comunicació sorgeixi espontània i doncs la transmissió de coneixement
que hi hauria de trobar el substrat, no en resulti empobrida a causa del propi
escenari de treball.
Hom hi aprèn tanmateix, perquè la
ment jove aprèn de tot i arreu, però el
que hi aprèn, sobre tot, és a elaborar un discurs explicatiu que no necessariament
és recolze en la comprovació dels fets que exposa. Això va ser així en els segles passats, abans que els coneixements
que avui aporta el mètode científic en l’estudi de les Lleis Naturals prenguessin
la importància que tenen ara; coneixements i habilitats que van anant prenent el relleu a d’altres formes de
coneixement que tenen també el seu origen
en la Filosofia. I a tot això, el lent aprenentatge que fa la Humanitat vers
el discerniment dels que és o no és real.
No és també d’això del que tracta
Cervantes en el seu Quixot ?
L’altre gran risc que vivim en el
present és el de confondre el pensador amb el “tertuliero “. I aquest és un
altre dels grans reptes a abordar des de les aules. És potser per això que Herman Hess en la seva
obra “El Joc de les Granisses” propugna una mena d’utopia en la
que l’ensenyament es centri prioritàriament en les Matemàtiques i la Música més que no pas en el
discursos teòrics .
Per altra banda, els coneixements com a factor
de influència sobre els hàbits i els comportaments d’altri, doncs no aplicable
a hom mateix, requereixen unes
condicions de transmissió molt específiques les quals, sembla ser, troben la
seva millor aliada, cara a la eficiència, en el paper d’acompanyant de qui els
dispensa. I per mitjà d’accions concretes, oportunes, des de la competència i
la convicció, dirigides a aquesta finalitat.
A la escola actual crec que es
parteix de la confusió sistemàtica entre el que és educar i el que és ensenyar.
I de negar la evidencia de que en les etapes iniciàtiques el jove no aprèn des
de la passivitat mental. Així que poc hi fa, cara als resultats, que dels pupitres d’abans passem ara a les
cadires col·locades en semi cercle, i en rellevar la classe magistral per un
col·loqui permanent sobre no importa què i que s’ocupi tant de temps en
manualitats que no requereixen una aplicació seriosa. La permanència a l’aula potser que resulti més amable però
no garanteix un millor aprenentatge. Ni tant sols és garantia de que resulti un
entreteniment per alumnes adolescents, molts dels quals passen ben aviat a ser
conscients de que pateixen un enclaustrament en el que perden el temps.
Perquè, hores d’ara, ja no es tracta
simplement d’estimular la capacitat de diàleg sobre no importa què i sense
massa fonament, sinó d’ajudar a entendre millor el que constitueix el món a través del raonament. També, per això mateix, interpreto com a estafa pública,
institucional, el fet que resulta de que els nostres sistema escolar cedeixi el
temps necessari per a fer aquells aprenentatges que demanen l’exercici de la
racionalitat -per tal d’evitar el tractament subjectiu i superficial dels temes
bàsics- i el cedeixi a favor del
tractament de qüestions tant complicades i delicades, tant abstractes, com són
ara “l'educació en valors “, “la
gestió de les emocions “ i altres
propòsits semblants .
En primer lloc, perquè caldria saber
quina autoritat moral atorga l’alumne al
docent de torn; però també, perquè es roba a aquest alumne l'oportunitat de
que poder ajudar-se, ell mateix, a argumentar de manera més objectiva i doncs més
fiable, davant unes opcions ètiques oposades
a unes altres.
En retrobem aquí amb aquell bell
exemple que ens dóna T. Dobzhansky al seu article “Nothing in Biology Makes sense Except in the
Light of Evolution “on queda clara la unicitat de la espècie humana a despit de
les diversitats físiques i de costums i doncs en front a les tesis racistes. I potser
més directament encara en
l’article de la premi Nobel Rita Levi
titulat “La raó és l’únic recurs”.
El treball dirigit a educar la ment,
quan es fa bé, ho fa també a favor de la
bellesa de les coses i fins de la bellesa dels propis conceptes als que accedim
per l’exercici del raonament. Perquè aquest no està renyit amb l’assoliment de cap mena de valors, sigui
quin sigui el sentit que se li doni al
terme. Res no confirma que el treball didàctic seriós resti oportunitats que estimulin la sensibilitat de l’alumne en front al que és
bo i al que és bell. Tal com mai ho han
deixat de fer les experiències pedagògiques
més reeixides que coneixem i que són aquelles que han optat per treballar els camins del raonament
molt per davant del discurs sobre qüestiones opinables.
Tot apunta a pensar que l’escola no
satisfà les necessitat de l‘adolescent I no només a causa del reclam que rep des de l’exterior de les seves
parets, sinó també per que l’escola, hores d’ara, no proveeix els elements conceptuals
que el posin en situació de repte personal a superar en l’exercici de la seva
capacitat per comprendre. I no només com a vehicle de la seva promoció dins de
la cinta de transport acadèmica. Vers un millor treball; potser millor o simplement més ben remunerat.
Per a mi el fracàs escolar va molt més
enllà del que indiquen les estadístiques en ordre a l’abstencionisme i
l’abandó. El situo també en el fet de que
tot haver superat les proves amb èxit, a
un molt elevat nombre dels alumnes no se’ls hagi despertat el gust per aprendre. Que no s’hagi
produït en ells allò que ens explicava l’Angeleta Ferrer referit en aquest cas
a una experiència de camp. I doncs que,
davant una rasa oberta a peu de carretera on havien quedat ben clarament
exposat uns estrats geològics, ens feia observar-la atentament - amb l’auxili
d’un dibuix - que ens demanava de fer amb cura, per tal en ens fixéssim en el que se’ns
mostrava ull nu -- i que, afegia, podíem
llegir com a fulls d’un llibre d’Història de fa milions
d’anys .
Davant el tall geològic, mentre dibuixàvem, ens
parlava de les Eres Geològiques I desprès, dirigint-se a nosaltres, que
aleshores érem tot just aprenents de ensenyant ena deia: “quan el noi s’hi ha fixat bé, ni que sigui
una vegada, ja quedarà emmetzinat per sempre més.” Ja mai restarà
indiferent en front a una estructura semblant que se li posi davant en les seves caminades i els seus viatges ”